#simposivic14

VicAmb la primavera arriba el que en Ramon Barlam anomena el tour pedagògic, no pas perquè la resta de l’any no hi hagi jornades, conferències i debats interessants, que també, sinó perquè a partir de la primavera hi ha jornades institucionalitzades que procurem, en la mesura que ens és possible, no perdre’ns.

En el món de l’ensenyament del català enguany hi ha un esdeveniment clau, el IV Simposi  Internacional sobre l’Ensenyament del Català organitzat per la Universitat de Vic-UCC, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Vic, el Consorci per a la Normalització Lingüística, la Xarxa Vives d’universitats i l’Institut Ramon Llull. Un Simposi que neix l’any 1981 i que té la tradició de reunir professionals de diferents àmbits educatius i de diferents territoris de parla catalana per tractar l’actualitat de l’ensenyament del català, per intercanviar recerques i experiències i per traçar línies de futur. Durant els dos dies del Simposi tindrem l’ocasió de seguir conferències interessants (Roy Lyster, David Lasagabaster, Joaquim Dolz, Ignasi Vila, Olga Esteve i Francesc Codina), un reguitzell  de comunicacions de professionals de tots els àmbits i una taula rodona. A banda dels objectius del propi Simposi, una de les gràcies d’aquestes trobades és conviure durant dos dies intensos amb companys propers i no tan propers, compartir taula, compartir impressions, analitzar experiències… i poder retornar al lloc de treball amb el sac ben PLE d’idees generadores d’altres idees i projectes.

Si sempre és engrescador i motivador trobar espais d’intercanvi i espais de reflexió entre professorat, és evident que en moments de crisi els punts de trobada, com aquest Simposi, són grans oportunitats per encaminar conjuntament els nous temps, per trobar fórmules que permetin reinventar-nos i ajustar-nos a les noves necessitats. Seria interessant que, en un món connectat com el nostre, en el que la llengua catalana ocupa un lloc destacat a Internet (8a llengua més activa als blogs, 19a llengua més usada a Twitter…),  aprofitéssim el Simposi com a punt de partida perquè les diverses xarxes i tribus en sortíssim reforçades i continuéssim treballant i compartint projectes des de la distància.

Amb l’Elena Blaya, que aquests mesos hem voltat pel territori parlant del valor que té fomentar la lectura, millorar la competència lectora i treballar l’hàbit lector per aprendre  llengua i per tots els aprenentatges de la vida, som en una taula de comunicacions per presentar el material Llegir per parlar, llegir per aprendre, un material de la Direcció General de Política Lingüística i del Consorci per a la Normalització Lingüística que proposa llegir i aprendre en parella. Treballar en parella, coordinar l’elaboració del material, preparar les xerrades, preparar les presentacions i obtenir resultats també és un aprenentatge permanent.

Bon Simposi!

Sense rEDUvolution no hi ha futur…

acaso2Si ha de tornar l’era de les revolucions, una de les primeres haurà de ser la de l’educació . María Acaso, en el seu darrer llibre i en les xerrades, com la que va fer a Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani de Barcelona aquesta setmana, proposa fer la rEDUvolution.

Com que el món no el podem canviar de cop i volta, l’autora ens convida a anar fent “petites” revolucions que agrupa en cinc eixos. N’he recollit només algunes per deixar-vos amb la MEL a la boca i provocar-vos el desig de trobar més informació en el llibre o en el seu blog. Deixeu-me dir, també, que les petites seran les grans revolucions, per això és convenient que ens animem a provar i a experimentar noves maneres d’ensenyar per aprendre.

1a petita gran revolució, el que ensenyem els professors no és el que aprenen els alumnes (PEDAGOGIA I VERITAT)

  • Aprendre és cosa de tres, l’aprenent, el professor i l’INCONSCIENT.
  • Aprenem d’allò que és explícit, però també del que és implícit i, per tant, inconscient.
  • Pedagogies invisibles.
  • Fem que parli, que eduqui el mobiliari, la disposició a l’aula, la nostra imatge.
  • Innovem i introduïm a l’aula formats d’estètica contemporània.

2a petita gran revolució, no només hem de semblar democràtics, hem de ser-ne (PEDAGOGIA I PODER)

Qui té el PODER a l’aula, el professor? Quins han de ser els nous rols del professor?

  • Ni far ni guia, coach, ajudar els alumnes a descobrir les seves potencialitats perquè les puguin duguin a terme.
  • Productor cultural, el professor com a intel·lectual que canvia les asimetries socials
  • Agent polític, perquè produeix microrevolucions.
  • DJ, mesclador i constructor de noves versions (principal eina del professor del segle XXI).
  • Hacker, fes a l’aula el que creguis que has de fer i, si cal, menteix.
  • Community manager, també comunicador a la xarxa.

Cal canviar les dinàmiques de poder a l’aula. Ni professor ni estudiant, comunitat!

3a petita gran revolució, de la classe a la reunió (PEDAGOGIA I COS)

  • Fem que l’escola, l’aula sigui un espai agradable, juguem amb els colors, la llum, les formes. Redecorem l’aula per convertir-la en un espai confortable (també en els espais que tenim).
  • Educació expandida, podem aprendre en qualsevol lloc (no només a l’aula) i en qualsevol moment, obrim la porta de l’aula?
  • Transforma la classe en un PROJECTE! Fes servir la tecnologia per poder-lo dur a terme.
  • Slow education, millor poques activitats llargues que moltes de curtes.
  • Love education, només s’aprèn allò que s’estima, sense passió, sense amor no s’aprèn.
  • Food comunication, aprenem més quan hi ha una transgressió, quan establim vincles i quan celebrem alguna cosa, portem menjar a l’aula.
  • No cal estar quiets i en silenci. Per aprendre necessitem moviment, pensem amb el cos. Aprenem amb música.

Aquest any, a classe de PECAL vaig constatar el clima i el vincle que s’estableix quan a l’aula portes menjar i música, els efectes són màgics, mireu l’apunt que va fer la Francina o de l’Arian, de fet totes les alumnes d’enguany.

4a petita gran revolució, no tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar (PEDAGOGIA I SIMULACRE)

  • Deixem ja de simular que volem ensenyar i aprendre mitjançant avaluacions doloroses i introduïm l’aprenentatge vivencial.
  • Incorporem la narrativa a l’aula, passem del discurs descriptiu al narratiu, aportem sorpresa, expectativa, metàfores, imatges.
  • Incorporem notes biogràfiques, micronarratives.

5a petita gran revolució, d’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge (INVESLUAR)

  • Ser objectius és impossible.
  • Fem una avaluació creativa.
  • Convertim l’avaluació en una investigació.

Vam acabar la xerrada prenent una copa de cava i menjant una mica de xocolata, les converses que vam intercanviar durant aquesta estona formaven part de l’aprenentatge. La Maria és una persona engrescadora, transgressora, apassionada, que predica amb l’exemple, té en compte l’espai, la disposició dels assistents, la seva participació i em va agradar exageradament que fos tan assequible i gens diva. Gràcies María i gràcies Jaume Sans per avisar-me de la xerrada.

Aquesta presentació no és la que va fer servir aquest dia, però és similar:

 

El català pel món, un llibre de relats de professors de català a l’estranger

portada-tarongetaJa fa un temps, la Matilde Martínez em va fer arribar informació d’un concurs de relats de professors de català a l’estranger, convocat per l’editorial Godall Formacions. Recordo haver-lo fet arribar a amics que roden pel món fent aquesta tasca viscuda i sentida d’ensenyar català. Ara que ja s’ha publicat el llibre m’adono del valor i de l’emoció que té, també, relatar de manera creativa la nostra estada professional en aquesta tasca d’ensenyar català.

El 25 de febrer, el segon dels  Diàlegs al Llull. Finestra oberta al debat de les noves idees, tendències i reptes de la cultura  va tractar l’apassionant tema d’ “Ensenyar català a l’estranger” i es va presentar el llibre “Tarongeta” vol dir taronja petita, de Godall Formacions, I Premi El Català pel Món o  publicació dels relats de professors de català a l’estranger que van ser premiats. En aquest cas, el Diàleg era entre el primer premi, Iban Leon Llop, poeta i professor a la  Universitat de Sàsser i Isabel-Clara Simó, escriptora i membre del jurat. Podeu veure l’essència del diàleg en el vídeo resum a l’IRL.

El llibre recull 6 relats (el primer i el segon premi, els tres accèssits i una menció) i mentre els llegia, em feia una mica de sensació d’uns Afers exteriors fets per professors de català. La lectura m’ha permès viatjar des de la mirada i l’experiència d’algú que no conec, però que em resulta familiar, perquè la seva tasca m’és propera. Passes per Salern, Nàpols, Sardenya, Moscou, Lió, Zadar, Szeged, Corea…  i et trobes davant de situacions que, salvant la distància, probablement no s’allunyen d’algunes situacions d’aquí: mons desconeguts, llengües difícils d’aprendre, motivacions diferents i encontres deliciosos.

tarongeta

Alguns flaixos dels relats perquè us vinguin ganes de llegir el llibre, que us recomano per passar una bona estona i per aprendre d’experiències properes:

Si l’honest filòleg, i potser una mica escriptor amb vocació d’ensenyant, valencià decideix anar-se’n de la seua terra, podrà fer de professor d’institut i demanar-se tota la seua vida per què no és possible fer eixe treball a casa pròpia. Iban Leon Llop, primer premi.

 

L’Òscar i jo ens vam conèixer fa anys en un postgrau  de correcció lingüística, però mentre jo he treballat d’assessor lingüístic en una emissora de ràdio, ell s’ha dedicat a elaborar material didàctic per a l’aprenentatge de català com a llengua estrangera. Ferran Güell Bou, segon premi.

 

M’he demanat sovint si un professor de català pot ser un simple professor i m’he respost força vegades que malauradament no –malauradament per la llengua, sobretot. La manera com el professor de català s’implica en l’ensenyament –la passió que hi aboca, l’energia amb què l’anima, el voluntarisme de què l’impregna- duu encara en si com un record viu els gestos de la militància. Roger Fusté Suñé, primer accèssit.

 

De fet, no era ben bé nova, en això de la docència del català com a llengua estrangera. Els últims quatre anys havia fet un fotimer d’hores com a tècnica del Consorci i havia pogut omplir el farcellet de recursos, activitats, tècniques i experiències. Irene Torre Sans, segon accèssit.

 

L’especialista en la seva llengua com a llengua estrangera. Renega de l’antic règim de la classe magistral, és amic dels seus alumnes, es preocupa per ells i sempre hi ha un objectiu comunicatiu en tot allò que fa. Jordi Gimeno, tercer accèssit.

 

Esmentaré entre les flors primaverals, ja que rep una admiració especial, la que en coreà anomenem bot kot, en japonès sakura i en català es converteix en la bonica flor de cirerer. Del pas del temps al llarg dels mesos en trauré un fràgil fris de la vida quotidiana d’alguns hipotètics alumnes meus i jo actuaré com a narrador omniscient que tot ho sap i tot ho comprèn. Josep Antoni Clement i Rovira, menció.

Ep, fa il·lusió que se’n recordin de citar el Consorci si s’hi ha fet una estada!

Primera imatge extreta de: http://godalledicions.cat/