Aprendre és un camí, no un destí!

cami

Camí de ronda, Empúries

Com que ja tenim clar que aprendre és un camí que fem al llarg de la vida, reemprenc la idea del tour o turisme pedagògic per reflexionar sobre la formació permanent dels que ens dediquem a l’ensenyament.

Un tour pedagògic que es materialitza assistint i participant en simposis, congressos, jornades, cursos, tallers, conferències,  MOOC … l’oferta és cada vegada més gran i variada. Podem formar-nos formalment o informalment, podem establir xarxes de grups més o menys heterogenis on la participació i la col·laboració són essencials. Podem dissenyar projectes en els que experimentem en primera persona la reflexió, la creació, la cooperació, l’avaluació… o podem seguir fent el camí de l’aprenentatge de manera més solitària, intentant fer la transferència de les competències que s’han adquirit  en cursos més o  menys formals.

Revisant les diverses ofertes formatives d’aquest tour en trobem d’alt estànding (matrícula elevada), de més assequibles i de gratuïtes (per a l’aprenent, no pas per a qui les organitza, és clar).  N’hi ha de presencials i en línia. Amb el suport de la xarxa o sense… De llarga o curta durada. Tenim ofertes per a tots els gustos.

Què és el que em  fa optar per una o altra formació?

  • El preu de la formació és un factor de tria important, segur, he de mirar si me la puc permetre, però sobretot he de mirar si el preu que he de pagar em recompensa.
  • Segurament l’edat és un  altre factor important a l’hora de prendre decisions. Quan era jove m’interessaven els màsters i els postgraus, ara que ja tinc una edat, valoro més la idea del PLE i del PLN. Entorns en què aprens donant i rebent i establint una relació d’iguals, per rebre has de donar i per donar has de rebre…
  • Coincidir amb una xarxa (PLN) de persones de diferents àmbits i disciplines i, per tant, heterogènia, que em permet mirar el món de manera global i al mateix temps veure’n el mosaic. Poder sortir de la pròpia institució per tenir més perspectiva. A casa, aquests dies, parlem molt d’anamorfismes i tenen gràcia, perquè et permeten veure una  imatge més o menys deformada segons el punt d’observació… És bo moure’t per poder tenir diferents punts d ‘observació, t’enriqueixen i t’obliguen a prendre partit, a posicionar-te…
  • Coincidir amb una xarxa, comunitat d’aprenentatge o comunitat de pràctica més o menys ortodoxa que ha de construir projectes i productes, comunitat que ha de generar debat, intercanvi, reflexió, criteris, decisions…
  • En tots aquests escenaris d’aprenentatge se’m fa indispensable la interacció, cada vegada resulta menys enriquidor anar a formacions on no pots conversar, intercanviar…
  • La formació també m’ha de permetre experimentar, innovar, somiar,  m’ha de provocar la creativitat, m’ha de fer creure en mi mateixa i m’ha d’aportar benestar i satisfacció…
anamorfismes

Imatges cedides per Jordi Bonmassip de l’anamorfisme fet amb els alumnes de dibuix de l’Institut Pau Vila de Sabadell.

 

Fer xarxa, fer vincles, treballar i aprendre en xarxa

xarxaFa temps que tinc ganes de posar ordre a algunes idees que em ronden sobre les relacions i els vincles que s’estableixen a la xarxa i també a la vida. No cal dir que, cada vegada més, enxarxar-se és imprescindible per créixer professionalment, socialment i personalment i que enxarxar-se és necessari per construir la comunitat que volem ser.

En la majoria d’espais formatius es constata aquesta necessitat humana de connectar-se per compartir, per innovar, per liderar, per sumar, per avançar, per aprendre, en definitiva, per trobar una mica de felicitat. Potser és agosarat dir que sentir-se part d’una tribu aporta felicitat, però amb el pas dels anys és el que més valoro. Aquest divendres i dissabte he assitit al  VIII Fòrum d’Educació, “Innovació i treball en xarxa”, organitzat per l’ICE de la UAB i l’IGOP,  i fil conductor de totes les aportacions ha estat el treball en xarxa per innovar i progressar.

Per fer xarxa cal la màgia del vincle. Una visita, un acord, seure al costat de… no fan xarxa; compartir interessos és important, però tampoc n’hi ha prou. La màgia del vincle és el fil o el lligam que t’uneix a les persones, un lligam que de vegades hi és i d’altres no. El lligam que es crea quan apareix una força magnètica, com més magnetisme hi ha, més vincle i més enfortida és la xarxa. Agafo la paraula magnetisme inspirada pel projecte Magnet que va presentar Roser Argemí en el VIII Fòrum d’Educació.

És evident que aquests darrers anys hem tingut l’oportunitat d’ampliar aquesta xarxa de vincles mitjançant les xarxes socials, hem pogut sortir de l’entorn immediat i enxarxar-nos amb altres mons, nodes, persones més o menys properes, que des del seu escenari ens aporten nous angles de visió i, per tant, poden facilitar-nos  una mirada més polièdrica de la vida.

connexions

Revisant una mica el que fa que hi hagi més o menys connexió entre les persones i, per tant, el que fa que la xarxa sigui més o menys potent és:

  • La capacitat de sentir-se node d’una comunitat que construeix col·lectivament coneixement, la capacitat d’establir relacions com a iguals per a la creació col·lectiva.
  • Una actitud generosa disposada a donar i rebre, rebre i donar, en definitiva, a sumar i a cooperar.
  • La disponibilitat per interaccionar, per comunicar, dialogar, fer-se preguntes, aportar comentaris…
  • L’aportació emocional a la relació, l’empatia, la complicitat, la picada d’ullet, el m’agrada…

Totes aquests actituds i capacitats fan relacions fortes, fan xarxes potents disposades a fer el que sigui per a la comunitat. En canvi, quan no es crea sentiment de comunitat, quan no hi ha generositat ni interacció ni cap detall emocional, la relació i la xarxa s’empobreix. Segurament la llista d’actituds i capacitats es pot ampliar i millorar, si algú s’hi anima la podem fer créixer.

Per acabar aquesta reflexió sobre les relacions i la xarxa, vull esmentar la metàfora que va fer servir en Quim Brugué al VIII Fòrum d’Educació per veure que la cultura de l’eficiència, molt vinculada a un model empresarial executiu i modern, no sempre és tan eficient com sembla. La metàfora explicada per mi no tindrà el mateix valor que per ell, però em va agradar i la comparteixo: les mares quan van a buscar els fills a l’escola s’entretenen, xerren i col·lapsen una mica l’entrada de l’escola (sembla poc eficient); en canvi els pares van per feina, ho tenen tot lligat amb els fills perquè pugin al cotxe sense haver-se d’esperar gens, no fan cap embús i recullen amb agilitat el fill (sembla molt eficient). El dia, però, que necessiten ajuda, la mare té una xarxa disposada a donar-li un cop de mà, en canvi el pare necessita externalitzar el servei i contractar algú que l’ajudi…  És evident que no tots els pares ni totes les mares som com aquests, en algunes famílies tenen els rols canviats i d’altres són diferents, però el que val és la metàfora, la imatge que el que fa xarxa estableix relacions de confiança, relacions emocionals que t’obren la mà i que fan més fàcil i humana la feina.

Cuidem la nostra xarxa, reguem-la bé, siguem generosos…

El VIII Fòrum d’Educació va ser molt interessant, podeu accedir als resums de:
Ismael Peña-López:
VIII Fòrum on Education (I)
VIII Fòrum on Education (II)
VIII Fòrum on Education (III)
VIII Fòrum on Education (IV)
VIII Fòrum on Education (V)
VIII Fòrum on Education (VI)
VIII Fòrum on Education (VII)
Martí Casares, IX fòrum d’innovació educativa a l’ICE de la UAB
Piulades: #9forumice i també a #forumedu
Imatges:
http://www.flickr.com/photos/7941044@N06/3458168271
http://www.flickr.com/photos/7941044@N06/3734424634

 

Una mirada particular dels MOOC (2)

moocAra que el meu fill gran ja ha acabat el MOOC  Introduction to Improvisation de Coursera i que veig que n’està molt satisfet, vull tancar també la meva valoració particular per treure’n el màxim de profit.  La veritat és que tal com estava organitzada aquesta proposta formativa, podem dir que tenia un format tradicional de curs, tenia un inici i un final, unes pràctiques determinades proposades pel professor, una avaluació entre companys a partir dels criteris (rúbrica) del professor, uns materials de referència elaborats pel professor (majoritàriament vídeos), etc. Una estructura, doncs, dissenyada a partir dels criteris del professor, poc personalitzada (impossible conèixer els milers d’alumnes del curs) i en tot cas, dissenyada a partir d’unes necessitats generals que el professor ha detectat al llarg de la seva experiència docent. És evident que en tota aquesta estructura que he esmentat no hi ha cap novetat respecte altres ofertes formatives a distància o d’e-learnig.

El valor afegit que no estava previst en la programació del curs (potser en la programació implícita sí, però jo no ho puc saber) és que durant les cinc setmanes del curs, a més d’aquesta estructura ordenada i organitzada, els aprenents han creat en els fòrums i de manera espontània, una comunitat per compartir experiències, reflexions, recursos, gravacions, etc. El valor que el meu fill ha donat en aquest espai és espectacular, l’ha valorat molt com a engranatge d’aquest aprenentatge i com a font de coneixement. Interaccionar i compartir amb els membres que en formen part (tots músics més o menys experts, però amb els mateixos interessos) ha estat molt enriquidor.

La sorpresa final és que aquest valor afegit s’ha aprofitat més enllà del curs, ha tingut continuïtat. Una part dels aprenents han creat en una plataforma externa, una comunitat connectada de músics interessats a compartir aprenentatges; a compartir noves pràctiques, comentar-les, valorar-les; a intercanviar consells, propostes, recursos… És evident que el curs de Gary Burton ha estat una llavor, un referent per seguir aprenent junts. No sé si aquesta comunitat postcurs és un MOOC autèntic o s’impregna de la filosofia autèntica dels MOOC, en tot cas és un entorn d’aprenentatge, és una xarxa connectada on cada membre assumeix el rol i el protagonisme que vol, cadascú decideix quina és la seva participació i el seu camí, i entre tots generen aprenentatge i també intel·ligència col·lectiva. És, doncs, una peça clau del nostre rol de docents saber generar xarxes i comunitats?

La música és un llenguatge, diu en Víctor Wooten, aprendre música és com aprendre una llengua, podríem dir nosaltres que aprendre una llengua és com aprendre música? El meu fill fa temps que em parla d’aquests vídeos, els trobo genials i sobretot em satisfà que siguin el seu referent a l’hora d’organitzar les seves classes de guitarra per a nens en edat escolar. Penso que algunes de les idees clau que proposa Wooten són claus per a qualsevol procés d’aprenentatge, també en el dels MOOC:

–          No n’hi ha prou anant a classe dos dies a la setmana. Quin pes específic té l’aprenentatge formal que fem?  Quin valor té el que aprenem fora de les aules?

–          Al principi s’han d’acceptar els errors, no cal corregir-los. L’error forma part del procés d’aprenentatge, no cal esperar a ser competent per tirar-se a la piscina i tocar o parlar o escriure… La competència s’adquireix si es practica…

–          Cal que l’aprenent pugui practicar amb experts, no només amb principiants. Improvisar, interaccionar i compartir també amb persones d’altres nivells de competència, com el que aprèn a conduir, que fa pràctiques conduint en el món real dels conductors, com el debat que va generar en Jaume Sans (@Txaumell) entre alumnes d’un curs a distància i experts de la xarxa Twitter, com la interacció que es produeix entre el Voluntariat per la llengua.

–          El lleguatge funciona millor si tenim alguna cosa interessant a dir.  Aprendre a partir de les nostres respostes, a partir de les nostres realitats i voluntats.

Per seguir amb el paral·lelisme de la música, afegeixo el TED de Bobby Mcferrin en el que ens mostra el valor de saber sortir dels procediments prefixats per ensenyar i aprendre:

Deixeu-me que acabi dient que és deliciós aprendre dels fills i que la música sigui un dels llenguatges que compartim habitualment!