Per què tanta tasca?

L’aprenentatge és genera des de l’acció, fent coses amb altres, fent projectes de manera col·laborativa, escrivint, parlant, presentant, exposant… fent tasques.

La tasca és el pas que ens permet ser competents. Si la competència és la capacitat de de prendre decisions i de dur a terme accions correctament i de manera autònoma, la tasca és l’esglaó que ens permet practicar per aconseguir aquesta competència.

En un aprenentatge basat en tasques, la tasca és el producte final, el que condiciona la programació de les activitats necessàries per poder dur a terme la producció lingüística o comunicativa final.

A la tasca o producte final, els alumnes fan evident l’aprenentatge de la seqüència didàctica.

És recomanable posar en pràctica començar la programació de la seqüència didàctica (SD) pel final, és a dir, definir primer les competències, els criteris i els barems d’avaluació i després preveure i acordar els objectius, continguts, activitats… Si comencem definint la rúbrica o els criteris d’avaluació i d’autoavaluació, els objectius, la tasca i les diverses activitats estaran totalment orientades a superar l’avaluació predefinida. La SD tindrà molta més coherència, els aprenents trobaran molt més sentit a totes les activitats que duran a terme i l’avaluació serà més efectiva. Les Webquest són un bon model de tasques (webquestcat.net).

Algunes preocupacions que apareixen i que no s’han de convertir en fantasmes per dur a terme les tasques:  la gramàtica s’ha de practicar en el context de la tasca, les activitats de gramàtica han d’aconseguir que els aprenents facin reflexió metalingüística o creïn consciència lingüística. Com han de ser aquestes activitats? En la mesura que sigui possible han de ser textuals, han de tenir context i han de tenir sentit. En el cas que siguin totalment arbitràries, es poden practicar de manera més mecànica, però no implicaran aprenentatge si no hi ha al darrere una reflexió metalingüística. També l’avaluació de l’expressió oral, cal dissenyar unes rúbriques que facilitin els aspectes que es volen avaluar i unes orientacions sobre com observar i anotar els resultats. L’oral és l’habilitat lingüística que implica més dedicació i temps, per exercitar-la, per fer-ne el seguiment i per avaluar-la.

 

 

Amb la MEL a la boca… per mirar des d’aquí.

Els meus col·legues, els que m’escolten i comparteixen amb mi estones de paraules i estones de silencis, saben que m’agrada molt observar els contextos, els paisatges, que m’agrada mirar detingudament les reaccions dels altres, també les meves. Observar em serveix sobretot per saber què no vull ser i què no vull fer. Observar i reflexionar, per poder canviar o millorar. És una llàstima tenir poc temps per posar en ordre les idees, les experiències, les mirades… per ser conscients del que volem i podem ser. Intentaré ser prou disciplinada per anar ordenant la meva motxilla en aquest espai.

Amb la MEL a la boca… va ser el primer blog que vaig fer a l’aula de l’assignatura de la UOC, que en aquell moment es deia Metodologia de l’ensenyament de la llengua. Sempre que l’anomenàvem parlàvem de MEL. Ara, que ha canviat de nom, segueix essent tan dolça i fructífera com abans, em permet practicar, practicar i practicar, per tant, aprendre.