Dia Mundial de la Poesia

L’any 1999 la Conferència General de la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia amb l’objectiu de divulgar, ensenyar, editar, publicar, traduir i cantar poesia per a tothom, de fer arribar la poesia a les aules, a les llars, als cors, és a dir, de fer que la poesia formi part de les nostres vides de manera permanent.

Moltes institucions organitzen actes amb aquests objectius, el 17 de març vam tenir el preludi del Dia de la poesia catalana a Internet organitzat per Lletra. Avui la Institució de les Lletres Catalanes, el Centre UNESCO de Catalunya, el Consorci per a la Normalització Lingüística, centres educatius i altres institucions organitzen actes i lectures de poemes arreu.

A l’apunt anterior parlava de la importància d’estar ben connectat per aprendre. Amb en Joan Vilarnau compartim, a més d’hores de feina, il·lusions, ideals, emocions, amics, poemes i motxilles PLEnes de projectes, sempre amb molta il·lusió i amb ganes d’aprendre junts. Alguns d’aquests projectes els hem fet el Dia Mundial de la Poesia, l’any passat explicàvem per què llegim poesia en el blog Emociona’t amb la poesia! del Consorci per a la Normalització Lingüística. Aquest any, amb les ganes de tornar a fer alguna acció especial, hem triat un poema de Palau i Fabre i n’hem fet un vídeo que compartim amb vosaltres. Joan, gràcies per fer una part d’aquest camí amb mi i un agraïment, també, a la persona que ens ha ajudat a fer el vídeo.

No deixeu mai d’emocionar-vos, l’emoció ens fa vibrar, ens fa sentir vius.

 

Una reflexió al voltant de “Connecta’t per aprendre”

Sempre s’agraeix que vingui un savi i et sacsegi, que et faci reflexionar sobre el camí que has decidit fer. Zygmunt Bauman, a la conferència del CCCB posa en evidència el nou paper del professor, ara els aprenents no són/som ignorants, tots estem immersos en el món de superabundància informativa, de dades, de documents, d’articles, de pensaments i mostra com, desitjosos de caçar-ho tot, emmagatzemem sense parar per no perdre oportunitats. Una anàlisi de com, sense adonar-nos-en, ens desorientem i perdem una oportunitat única, la de l’aprenentatge. Una vegada més, menys és més.

Sense perdre aquesta mirada reflexiva, també vull fer un elogi a la possibilitat d’estar connectada amb la vida, amb els amics i companys de professió, connectada per aprendre. Per això m’agrada el títol del llibre Connecta’t per aprendre. Aprenentatge social i personalitzat de Jordi Jubany.

Agraeixo la generositat de molts bons professionals, entre ells la d’en Jordi Jubany, que m’ofereixen la possibilitat de connectar-me amb la seva expertesa. Un títol inspirat amb la teoria del connectivisme o de l’aprenentatge a partir de la connexió entre persones, la connexió de coneixements, la connexió de nodes, que és el que fa possible la suma de coneixement. Connecta’t per aprendre fa aportacions metodològiques sobre aquest aprenentatge social i fa un recorregut per la tecnologia que permet la socialització.

 

El llibre està organitzat en set capítols que es poden llegir de manera lineal, a bocins, com diu l’autor, o fent els salts desitjats. Set capítols interconnectats: capítol 1, El món digital i les xarxes socials, capítol 2. Nous entorns d’aprenentatge, capítol 3. La construcció de la identitat, capítol 4. Tendències de l’aprenentatge social, capítol 5 La competència lingüística i audiovisual, capítol 6 El tractament de la informació i la competència digital i capítol 7. Una nova actitud cap al coneixement.

Cada capítol comença amb la il·lustració d’una cita, en vull destacar tres:

  • la de la presentació, d’Edgar Morin: Cal aprendre a navegar en un oceà d’incerteses a través d’un arxipèlag de certeses
  • la de Bauman, al capítol 3: Sóc la suma del que sóc, del que dic que sóc i del que els altres diuen que sóc
  • I la de Freire, al capítol 4: Tothom sap alguna cosa, tothom ignora alguna cosa, per això aprenem.

Si cada capítol comença amb una cita, també acaba amb un Per saber-ne més, que proposa lectures interessants que amplien la informació del capítol i, per tant, ens connecta amb altres nodes. A més, tot el llibre està ple de codis QR (o enllaços) que mostren bones pràctiques o que amplien, també, la informació de cada apartat.

Us diria que recomaneu aquest llibre als docents que encara no s’han connectat a la xarxa, perquè de manera planera proposa com fer-ho, què s’ha de tenir en compte, quines oportunitats aporta, proposa com aprendre col·laborant i com les eines i els recursos tecnològics ens ajuden a fer aquest pas.

Destaco la idea del PLE, o entorn personal d’aprenentatge, en Jubany dibuixa peça a peça un puzle i, finalment, el munta. Els quatre puntals potents del puzle són arreu/sempre o aprenentatge al llarg de la vida, l’empoderament o la llibertat, la creativitat o la innovació i la metacognició o procés reflexiu.

També em sembla fonamental la proposta d’incorporar el portafoli en els processos d’aprenentatge, incorporar la reflexió i el recull d’evidències que il·lustren el procés evolutiu de l’aprenent i em sembla interessant acompanyar-lo, com fa en Jubany, de la consciència de la identitat digital i de com es construeix.

Les narracions multimodals, llegir i escriure a la xarxa, en diferents formats, els nous gèneres textuals que s’han creat, que incorporen elements audiovisuals, la imatge, el vídeo, etc.

La informació sobre drets, propietat intel·lectual, llicències, en el context de la competència digital i en el del tractament o gestió de la informació.

I, sobretot, la importància de l’actitud davant del nou context, l’actitud per compartir, per crear i per col·laborar. En aquest darrer capítol m’agrada la classificació que fa dels paradigmes predominants de l’ensenyament: l’”hortícola”, el “de peregrinatge”, “l’atlètic”, “el bancari”, “l’arquitectònic”, “la substància”…

Vull acabar amb el menys és més que esmentava al començament d’aquest apunt: aprendre és el camí que fem mentre creem, compartim i col·laborem de manera reflexiva. Hem de fer que aquest procés de l’aprenentatge sigui útil, cal aturar-se i dedicar un temps a pensar, a fer-se preguntes que requereixin la perspectiva i la reflexió, només així generarem coneixement.

===

Jubany, Jordi (2012). Connectat per aprendre. Aprenentatge social i personalitzat, Barcelona: Associació de mestres Rosa Sensat

[Imatge: http://www2.rosasensat.org/post/connecta-t-per-aprendre-un-llibre-de-jordi-jubany]

Sobre el lideratge a l’aula

 

Pencil Blossom, http://www.flickr.com/photos/cliff_robin/617650945/lightbox/

M’interessa el tema del lideratge i no puc deixar de comparar el rol del líder d’una organització amb el del líder d’una aula. És de calaix que m’estic referint als nous models de lideratge, als que tenen una mirada col·laborativa i horitzontal de l’equip, als que sumen, als que creen vincles entre els seus membres i sobretot sentiment de pertinença. Amb aquesta mateixa mirada, el lideratge del professor ha cedir el protagonisme als alumnes, ha de crear un clima motivador  i ha de crear comunitat. És obvi, doncs, que les creences del professor, la seva actitud, les seves accions i decisions seran del tot rellevants perquè el grup se senti ben conduït, ben liderat i respongui amb interès a les propostes d’aprenentatge.

Fent una comparació de lideratges, m’imagino que un bon professor també ha de:

  1. Ser un bon model i predicar amb l’exemple: creure’s en primera persona el que està fent a l’aula i practicar allò que transmet i que proposa als alumnes. Si vol fer activitats col·laboratives, ha de treballar col·laborativament amb companys; si vol proposar a l’aula exposicions orals, ha fer exposicions orals entre iguals;  ha de compartir materials i reflexions; ha d’escriure; s’ha d’equivocar, n’ha de ser conscient i ha d’acceptar l’error com a font del seu propi aprenentatge.
  2. Sentir-se aprenent: tenir accés a la informació no vol dir tenir coneixement, per tant, el professor ha de ser conscient de les seves fortaleses i debilitats i ha de percebre la seva tasca en un continu procés d’aprenentatge. Ha de ser i sentir-se aprenent permanent, ha de tenir la voluntat d’adaptar-se als canvis i als nous contextos, ha voler i acceptar observacions i valoracions d’alumnes o d’iguals.
  3. Crear un clima positiu que generi la comunicació amb el grup i entre el grup, ha de crear un clima que desperti il·lusió per compartir tasques i resultats. Per això ha de tenir qualitats humanes, habilitats emocionals i socials, ha de ser capaç de posar-se en el lloc de l’altre, tenir empatia, escoltar i comprendre.  Gestionar i ser capaç, doncs, de percebre les emocions que es generen en el grup per tal de facilitar l’aprenentatge.El sentiment de pertinença al grup i al col·lectiu, el clima positiu i els bon models a l’aula fan més fàcil l’aprenentatge i sobretot la voluntat d’usar la llengua.
Fa dies que tinc aquest apunt a la carpeta d’esborranys, esperava tenir temps per valorar si hi afegia aquest vídeo de Daniel Goleman, The Art of Managing Emotions i he decidit que sí, perquè dóna valor al maneig que s’ha de fer de l’estat emocional de les persones, també per aprendre.


Finalment, també em sembla rellevant enllaçar l’article de Joan Subirats que avui publica La Vanguardia, Construir conocimiento, no hi puc estar més d’acord!
(Imatge: http://www.flickr.com/photos/cliff_robin/617650945/lightbox/)