M’agrada la idea de participar en una conversa entre apunts de blogs diferents, una conversa sobre el nou paradigma de l’educació. La primera intervenció de la Meius Ferrés amb El nou professor, de guardià del coneixement a sherpa, la segona de l’Enric Serra, Sobre el nou professorat, a més de breus converses a Twitter i comentaris als apunts respectius.

Tots plegats hem anat parlant de professors, de mestres, de docents, de guardians, de xerpes… Quin d’ells som i quin volem ser?

En el vell paradigma hem associat professor al cos A, el guardià del saber i com que el saber sempre s’ha valorat més, també s’ha pagat més. En canvi, viculem el mestre al cos B, més proper al pedagog, més guardià del saber fer. Fins ara se li atribuïen uns estudis més breus (menys saber?) i, per tant, era menys valorat, menys pagat.

Segurament no és en va que quan l’Enric parla de la persona que acompanya l’expedició i obre camí l’anomena mestre i no professor. Quan parla del perfil l’anomena professor i quan s’adreça  als que han viscut parapetats darrere l’autoritat moral els anomena docents… Torno a preguntar quin d’ells som i quin volem ser? Quin paper volem tenir en aquest camí d’aprenentatges?

És evident que el vell paradigma se’n va en orris i en poc temps haurem de fer canvis espectaculars per poder sobreviure, ja ho vaig voler deixar escrit en I és que “els temps estan canviant”. L’altre dia sentia a la ràdio el professor Mèlich i deia, “els referents dels alumnes ja no són els professors, són els futbolistes, els cantants…” El professor ha deixat de ser el referent dels aprenents, segurament perquè no aporta el que els aprenents d’ara necessiten. A mi m’agrada preguntar-me com aprenc, quin model de mestre/professor m’agrada que m’acompanyi, quin model o referent em serveix… Sempre he dit que hem de predicar amb l’exemple i no fer allò que no volem que ens facin.

Molt interessant l’aportació de l’Enric sobre la humilitat associada a la nova “docència”, humilitat perquè ara tots som aprenents. Tots fem una expedició, un camí PLE d’aventures i de coneixences.  En aquest camí, tots hi tenim cabuda i tots aprenem de tots, també molt encertat el comentari d’en Jaume, la diversitat ens enriqueix. Les aules són diverses, els equips són diversos i és important sentir-se part d’una comunitat diversa per enriquir-nos junts. També em ve al cap un article d’en Ramoneda sobre la cultura de l’esforç,  comentava que ara passem el mort als joves de la seva situació laboral, els responsabilitzem de ser de la cultura del poc esforç i comentava que els no tan joves potser també hem tingut alguna cosa a veure, no en el seu esforç, sinó en el context actual. En els contextos d’aprenentatge, per allò de predicar amb l’exemple, és important que exercitem l’autoavaluació i que valorem quin és el nostre paper en el marc de l’equip.

No sé si dir que el repte és treballar amb passió o que la passió l’aconseguim quan tenim reptes. En tot cas, és fonamental sentir-nos aprenents, proposar-nos reptes, viure la tasca amb passió, llevar-se ben d’hora i treballar molt, formar part d’una comunitat i crear coneixement col·laborativament, ser referents, ser xerpes d’aquest viatge i tenir sempre al cor la idea d’Ítaca.