Desaprendre (o sortir de la zona de confort) per aprendre

2655795809_f1a0b3b417_zLa nostra zona de confort és l’hàbitat que coneixem, és el context en el que ens movem amb comoditat i seguretat per les vivències o experiències personals, favorables o no, però en tot cas conegudes, és el nostre marc de referència. Així doncs, encara que el context no ens sigui favorable, com que és el que coneixem, repetim els patrons que aquesta zona de confort o marc de referència ens dóna. I així anem perpetuant els formats i els esquemes de sempre, encara que no ens aportin millores personals o socials, repetim per no assumir el risc que comporta la ruptura i el desconeixement del medi, és allò de “val més boig conegut que savi per conèixer”.

Disrupció? Desaprendre? Volem canviar de paradigma? Quin és el context que ens permetrà motoritzar el canvi? Hem de sortir de la zona de confort que tenim establerta. Les organitzacions del segle XXI han d’acceptar un canvi estructural, la informació és a l’abast de tots, el motor del canvi el tenen les persones. Cal gestionar el coneixement, saber i voler recollir el fruit de la intel·ligència col·lectiva. El motor del canvi som les persones.

Noves formes com les comunitats d’aprenentatge o les comunitats de pràctica, comunitats de persones connectades entre elles com a iguals, de persones connectades per la institució, per l’organització, per la universitat, per les xarxes… connectades per interessos comuns, que sumen i creen coneixement.

Aquesta nova mentalitat ha d’entendre comunitats que:

a) situïn les persones o aprenents en el centre del procés d’aprenentatge
b) adoptin una mirada horitzontal de les relacions, de les interaccions, de les decisions
c) permetin el treball en xarxa
d) segueixin nous models de lideratge
e) siguin flexibles, adaptables, mòbils, líquides
f) facilitin el canvi
g) valorin la participació
h) investiguin i experimentin
i) integrin espais no formals i espais informals
j) incorporin el connectivisme per aprendre

Qui serà els xerpa d’aquesta expedició?

 

Pastora – Semblava Mentida

 

==
Imatge: http://www.flickr.com/photos/adesigna/2655795809/

La (des)educació

Seguint el fil de les converses d’aquests dies sobre el nou professor, vull aportar aquest vídeo de Chomsky i les idees que en considero rellevants. El vídeo té quatre parts: 1- l’objectiu de l’educació, 2- l’impacte de la tecnologia, 3- cost o inversió i 4- avaluació vs autonomia.


 

Em sembla d’una gran clarividència la seva aportació:

1-      L’objectiu de l’educació, i de qualsevol procés d’aprenentatge, és aconseguir persones autònomes, capaces d’aprendre per si soles.

2-      L’autonomia implica independència, llibertat de pensament, capacitat crítica, poder qüestionar allò que està establert i, per tant, que el sistema perdi el control.

3-      Educar no és adoctrinar, educar és fer persones lliures.

4-      La tecnologia no és essencial, el que realment importa és ser capaç de buscar, d’interpretar, de discernir, d’avaluar, de qüestionar, de comprendre… amb la tecnologia que sigui.

5-      Poder accedir a tota la informació no és coneixement, un investigador no s’especialitza perquè tingui tota una biblioteca al seu abast. No es tracta d’absorbir informació d’altres per repetir-la.

6-      Estimular la inquietud d’exploració creativa, amb independència de pensament, amb capacitat crítica.

7-      No preparar-se per superar exàmens, els exàmens només són útils si aporten finalitats educatives i normalment només preparen per superar obstacles, no per aprendre, entendre o explorar.

8-      Preparar-se per descobrir de manera autònoma, per qüestionar, per saber  buscar alternatives, per revisar allò que s’ha aconseguit en el passat…

El nou professor ha de ser capaç d’aprendre de manera autònoma i crítica i ha de ser capaç d’acompanyar els aprenents perquè assoleixin també aquestes competències.

==
Chomsky N. (2007). La (Des)educación (2007) Barcelona: Editorial Crítica

Mestres, professors, docents, guardians, xerpes…

M’agrada la idea de participar en una conversa entre apunts de blogs diferents, una conversa sobre el nou paradigma de l’educació. La primera intervenció de la Meius Ferrés amb El nou professor, de guardià del coneixement a sherpa, la segona de l’Enric Serra, Sobre el nou professorat, a més de breus converses a Twitter i comentaris als apunts respectius.

Tots plegats hem anat parlant de professors, de mestres, de docents, de guardians, de xerpes… Quin d’ells som i quin volem ser?

En el vell paradigma hem associat professor al cos A, el guardià del saber i com que el saber sempre s’ha valorat més, també s’ha pagat més. En canvi, viculem el mestre al cos B, més proper al pedagog, més guardià del saber fer. Fins ara se li atribuïen uns estudis més breus (menys saber?) i, per tant, era menys valorat, menys pagat.

Segurament no és en va que quan l’Enric parla de la persona que acompanya l’expedició i obre camí l’anomena mestre i no professor. Quan parla del perfil l’anomena professor i quan s’adreça  als que han viscut parapetats darrere l’autoritat moral els anomena docents… Torno a preguntar quin d’ells som i quin volem ser? Quin paper volem tenir en aquest camí d’aprenentatges?

És evident que el vell paradigma se’n va en orris i en poc temps haurem de fer canvis espectaculars per poder sobreviure, ja ho vaig voler deixar escrit en I és que “els temps estan canviant”. L’altre dia sentia a la ràdio el professor Mèlich i deia, “els referents dels alumnes ja no són els professors, són els futbolistes, els cantants…” El professor ha deixat de ser el referent dels aprenents, segurament perquè no aporta el que els aprenents d’ara necessiten. A mi m’agrada preguntar-me com aprenc, quin model de mestre/professor m’agrada que m’acompanyi, quin model o referent em serveix… Sempre he dit que hem de predicar amb l’exemple i no fer allò que no volem que ens facin.

Molt interessant l’aportació de l’Enric sobre la humilitat associada a la nova “docència”, humilitat perquè ara tots som aprenents. Tots fem una expedició, un camí PLE d’aventures i de coneixences.  En aquest camí, tots hi tenim cabuda i tots aprenem de tots, també molt encertat el comentari d’en Jaume, la diversitat ens enriqueix. Les aules són diverses, els equips són diversos i és important sentir-se part d’una comunitat diversa per enriquir-nos junts. També em ve al cap un article d’en Ramoneda sobre la cultura de l’esforç,  comentava que ara passem el mort als joves de la seva situació laboral, els responsabilitzem de ser de la cultura del poc esforç i comentava que els no tan joves potser també hem tingut alguna cosa a veure, no en el seu esforç, sinó en el context actual. En els contextos d’aprenentatge, per allò de predicar amb l’exemple, és important que exercitem l’autoavaluació i que valorem quin és el nostre paper en el marc de l’equip.

No sé si dir que el repte és treballar amb passió o que la passió l’aconseguim quan tenim reptes. En tot cas, és fonamental sentir-nos aprenents, proposar-nos reptes, viure la tasca amb passió, llevar-se ben d’hora i treballar molt, formar part d’una comunitat i crear coneixement col·laborativament, ser referents, ser xerpes d’aquest viatge i tenir sempre al cor la idea d’Ítaca.