gener | 2014 |

Fa temps que tinc ganes de posar ordre a algunes idees que em ronden sobre les relacions i els vincles que s’estableixen a la xarxa i també a la vida. No cal dir que, cada vegada més, enxarxar-se és imprescindible per créixer professionalment, socialment i personalment i que enxarxar-se és necessari per construir la comunitat que volem ser.

En la majoria d’espais formatius es constata aquesta necessitat humana de connectar-se per compartir, per innovar, per liderar, per sumar, per avançar, per aprendre, en definitiva, per trobar una mica de felicitat. Potser és agosarat dir que sentir-se part d’una tribu aporta felicitat, però amb el pas dels anys és el que més valoro. Aquest divendres i dissabte he assitit al VIII Fòrum d’Educació, “Innovació i treball en xarxa”, organitzat per l’ICE de la UAB i l’IGOP, i fil conductor de totes les aportacions ha estat el treball en xarxa per innovar i progressar.

Per fer xarxa cal la màgia del vincle. Una visita, un acord, seure al costat de… no fan xarxa; compartir interessos és important, però tampoc n’hi ha prou. La màgia del vincle és el fil o el lligam que t’uneix a les persones, un lligam que de vegades hi és i d’altres no. El lligam que es crea quan apareix una força magnètica, com més magnetisme hi ha, més vincle i més enfortida és la xarxa. Agafo la paraula magnetisme inspirada pel projecte Magnet que va presentar Roser Argemí en el VIII Fòrum d’Educació.

És evident que aquests darrers anys hem tingut l’oportunitat d’ampliar aquesta xarxa de vincles mitjançant les xarxes socials, hem pogut sortir de l’entorn immediat i enxarxar-nos amb altres mons, nodes, persones més o menys properes, que des del seu escenari ens aporten nous angles de visió i, per tant, poden facilitar-nos una mirada més polièdrica de la vida.

Revisant una mica el que fa que hi hagi més o menys connexió entre les persones i, per tant, el que fa que la xarxa sigui més o menys potent és:

La capacitat de sentir-se node d’una comunitat que construeix col·lectivament coneixement, la capacitat d’establir relacions com a iguals per a la creació col·lectiva.
Una actitud generosa disposada a donar i rebre, rebre i donar, en definitiva, a sumar i a cooperar.
La disponibilitat per interaccionar, per comunicar, dialogar, fer-se preguntes, aportar comentaris…
L’aportació emocional a la relació, l’empatia, la complicitat, la picada d’ullet, el m’agrada…

Totes aquests actituds i capacitats fan relacions fortes, fan xarxes potents disposades a fer el que sigui per a la comunitat. En canvi, quan no es crea sentiment de comunitat, quan no hi ha generositat ni interacció ni cap detall emocional, la relació i la xarxa s’empobreix. Segurament la llista d’actituds i capacitats es pot ampliar i millorar, si algú s’hi anima la podem fer créixer.

Per acabar aquesta reflexió sobre les relacions i la xarxa, vull esmentar la metàfora que va fer servir en Quim Brugué al VIII Fòrum d’Educació per veure que la cultura de l’eficiència, molt vinculada a un model empresarial executiu i modern, no sempre és tan eficient com sembla. La metàfora explicada per mi no tindrà el mateix valor que per ell, però em va agradar i la comparteixo: les mares quan van a buscar els fills a l’escola s’entretenen, xerren i col·lapsen una mica l’entrada de l’escola (sembla poc eficient); en canvi els pares van per feina, ho tenen tot lligat amb els fills perquè pugin al cotxe sense haver-se d’esperar gens, no fan cap embús i recullen amb agilitat el fill (sembla molt eficient). El dia, però, que necessiten ajuda, la mare té una xarxa disposada a donar-li un cop de mà, en canvi el pare necessita externalitzar el servei i contractar algú que l’ajudi… És evident que no tots els pares ni totes les mares som com aquests, en algunes famílies tenen els rols canviats i d’altres són diferents, però el que val és la metàfora, la imatge que el que fa xarxa estableix relacions de confiança, relacions emocionals que t’obren la mà i que fan més fàcil i humana la feina.

Cuidem la nostra xarxa, reguem-la bé, siguem generosos…

—