Per als qui estimem la poesia, el Dia Mundial de la Poesia és una data significativa. I viure la poesia amb algun amic important és tot un privilegi. És per això que la Carme Bové i el Joan Vilarnau cada any, per a aquesta data, mirem de fer-ne alguna per no deixar passar
aquesta diada tan especial. Així, per exemple, hem explicat per què llegim poesia (2012) o hem fet un vídeo (2013) amb un poema especial de Palau i Fabre.
Aquest any, gràcies a la complicitat de la Institució de les Lletres Catalanes, hem tingut l’oportunitat d’anar a veure a casa seva la poetessa, llegida i estimada, del Dia Mundial de la Poesia d’enguany, la Montserrat Abelló. Així que un matí ens vam presentar a casa seva, on ja ens estava esperant. La impressió que t’endús, després de passar una estona amb ella, és que els adjectius no se t’acaben: propera, sàvia, treballadora, honesta, simpàtica, encantadora, presumida, modesta, generosa, riallera, incansable, íntegra… La seva paraula té tanta força que vam sortir tots dos amb el cor robat i admirats de la vitalitat i la joventut que amara. Ho podeu comprovar en el vídeo que hem fet i que recull bona part de la nostra conversa.
Poesia
Òbviament vam estar parlant de poesia i de la seva trajectòria.
La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. La
poesia és la meva veritat: tu no pots escriure un poema que no sigui la teva veritat, perquè, si no, aquest poema té alguna cosa de fals. Amb la poesia no pots fer trampa. Si en fas, no és bona.
La Montserrat va començar a escriure poesia quan ja feia anys que traduïa. Ens explicava que, a l’inici, pensava que per fer poesia havia de fer mètrica i rima, i això no li sortia bé. Més tard va escriure tal com rajava, fixant-se en el significat i el ritme intern.
Es va adonar, traduint al català grans poetesses, que ho van ser quan van deixar de fer mètrica.
Passa el mateix amb la Maria Mercè Marçal. La poesia com a tal surt de la força de la paraula i del ritme de les paraules. La mètrica i la rima és com si poses un brodat en un vestit, que de vegades el millora i de vegades l’empitjora.
Quan li preguntem sobre la poesia que s’escriu avui, ens fa veure que està al dia i que li agrada el que s’escriu. Però fa una certa crítica dels poetes que basen els seus poemes en l’anècdota.
Moltes poesies sorgeixen d’una anècdota, però l’anècdota
no ha de ser el principal; el principal ha de ser la idea. Quan escric poesia és perquè em ve una idea (però no sempre tinc llapis i paper!). No sóc gaire partidària dels poetes que tenen molta fama però que es basen en l’anècdota. A mi em sembla que l’anècdota no s’ha de veure…
També ens va mostrar les traduccions a l’anglès que acaba de publicar de llibres seus i de la M. Mercè Marçal i l’original del nou llibre de poemes que està a punt de publicar.
Feminisme
De fa anys que s’ha vinculat la Montserrat Abelló amb el feminisme literari. Ella ens explica que no és exactament una militant, tot i que reivindica l’aportació de la dona a la poesia. Observa que la dona ha portat el seu univers més ric, i que això ha significat una gran benefici també a la poesia mateixa.
Ens va explicar que, de fet, la seva filla sí que era militant convençuda de la causa feminista i que va ser precisament ella qui va observar que tenia molts poemes feministes, la qual cosa la va portar a publicar el seu segon llibre, 18 anys després del primer.
Vitalitat
La Montserrat, als seus 96 anys, és una persona jove. Considera que hi ha joves que són més vells que ella, per la manera com miren la vida. Al final de la vida pots estar content d’haver-hi arribat i d’haver fet la feina ben feta. El que val és haver viscut i la recompensa la tens tu mateix en la manera com has viscut. Si has fet mal a l’altra gent, tu mateix en el fons no has viscut bé.
El miracle de veritat és viure, però viure no és etern. Jo
dono molta importància a la vida: el després no em preocupa. Cal tractar de viure el millor possible, tractant d’estar bé amb el que tens, sense massa expectatives. I tractar de passar-t’ho el millor que pots.
I acaba aquesta explicació recitant-nos dos poemes:
Plaer de viure, d’estar asseguda i contemplar com cau la tarda. Avui d’un gris lluminós ara que el dia s’allarga. I ser feliç com Epicur amb el poc que vull al meu abast. I, en no esperar ja res d’un altre món, no tenir por de la vida ni de la mort. |
Potser serà només en el darrer moment quan tanquis els ulls per sempre que et serà donat conèixer aquell únic secret per força tan senzill com quan al bat del sol es desclou una flor. |
Publiquem en els nostres blogs el recull d’impressions i el vídeo fruit d’aquesta entranyable conversa, Cartes a la Laia (Joan) i amb la MEL a la boca (Carme).
Carme Bové
Joan Vilarnau