La força de la paraula. Una estona amb Montserrat Abelló

Publicat el 20/03/2014 per Carme Bové

Per als qui estimem la poesia, el Dia Mundial de la Poesia és una data significativa. I viure la poesia amb algun amic important és tot un privilegi. És per això que la Carme Bové i el Joan Vilarnau cada any, per a aquesta data, mirem de fer-ne alguna per no deixar passar
aquesta diada tan especial. Així, per exemple, hem explicat per què llegim poesia (2012) o hem fet un vídeo (2013) amb un poema especial de Palau i Fabre.

Aquest any, gràcies a la complicitat de la Institució de les Lletres Catalanes, hem tingut l’oportunitat d’anar a veure a casa seva la poetessa, llegida i estimada, del Dia Mundial de la Poesia d’enguany, la Montserrat Abelló. Així que un matí ens vam presentar a casa seva, on ja ens estava esperant. La impressió que t’endús, després de passar una estona amb ella, és que els adjectius no se t’acaben: propera, sàvia, treballadora, honesta, simpàtica, encantadora, presumida, modesta, generosa, riallera, incansable, íntegra… La seva paraula té tanta força que vam sortir tots dos amb el cor robat i admirats de la vitalitat i la joventut que amara. Ho podeu comprovar en el vídeo que hem fet i que recull bona part de la nostra conversa.

Poesia

Òbviament vam estar parlant de poesia i de la seva trajectòria.

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. La
poesia és la meva veritat: tu no pots escriure un poema que no sigui la teva veritat, perquè, si no, aquest poema té alguna cosa de fals. Amb la poesia no pots fer trampa. Si en fas, no és bona.

La Montserrat va començar a escriure poesia quan ja feia anys que traduïa. Ens explicava que, a l’inici, pensava que per fer poesia havia de fer mètrica i rima, i això no li sortia bé. Més tard va escriure tal com rajava, fixant-se en el significat i el ritme intern.
Es va adonar, traduint al català grans poetesses, que ho van ser quan van deixar de fer mètrica.

Passa el mateix amb la Maria Mercè Marçal. La poesia com a tal surt de la força de la paraula i del ritme de les paraules. La mètrica i la rima és com si poses un brodat en un vestit, que de vegades el millora i de vegades l’empitjora.

Quan li preguntem sobre la poesia que s’escriu avui, ens fa veure que està al dia i que li agrada el que s’escriu. Però fa una certa crítica dels poetes que basen els seus poemes en l’anècdota.

Moltes poesies sorgeixen d’una anècdota, però l’anècdota
no ha de ser el principal; el principal ha de ser la idea. Quan escric poesia és perquè em ve una idea (però no sempre tinc llapis i paper!). No sóc gaire partidària dels poetes que tenen molta fama però que es basen en l’anècdota. A mi em sembla que l’anècdota no s’ha de veure…

També ens va mostrar les traduccions a l’anglès que acaba de publicar de llibres seus i de la M. Mercè Marçal i l’original del nou llibre de poemes que està a punt de publicar.

Feminisme

De fa anys que s’ha vinculat la Montserrat Abelló amb el feminisme literari. Ella ens explica que no és exactament una militant, tot i que reivindica l’aportació de la dona a la poesia. Observa que la dona ha portat el seu univers més ric, i que això ha significat una gran benefici també a la poesia mateixa.

Ens va explicar que, de fet, la seva filla sí que era militant convençuda de la causa feminista i que va ser precisament ella qui va observar que tenia molts poemes feministes, la qual cosa la va portar a publicar el seu segon llibre, 18 anys després del primer.

Vitalitat

La Montserrat, als seus 96 anys, és una persona jove. Considera que hi ha joves que són més vells que ella, per la manera com miren la vida. Al final de la vida pots estar content d’haver-hi arribat i d’haver fet la feina ben feta. El que val és haver viscut i la recompensa la tens tu mateix en la manera com has viscut. Si has fet mal a l’altra gent, tu mateix en el fons no has viscut bé.

El miracle de veritat és viure, però viure no és etern. Jo
dono molta importància a la vida: el després no em preocupa. Cal tractar de viure el millor possible, tractant d’estar bé amb el que tens, sense massa expectatives. I tractar de passar-t’ho el millor que pots.

I acaba aquesta explicació recitant-nos dos poemes:

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Avui d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d’un altre món,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Potser serà només
en el darrer moment
quan tanquis els ulls
per sempre
que et serà donat conèixer
aquell únic secret
per força tan senzill
com quan al bat del sol
es desclou una flor.

Publiquem en els nostres blogs el recull d’impressions i el vídeo fruit d’aquesta entranyable conversa, Cartes a la Laia (Joan) i amb la MEL a la boca (Carme).

Carme Bové
Joan Vilarnau

Un agraïment molt especial a la Montserrat Abelló per haver-nos acollit tan càlidament, a la ILC per haver-nos facilitat el contacte, al Xavier Montoliu per haver-nos-hi acompanyat i a l’Albert Bonmassip per haver-nos ajudat a produir el vídeo.

Sense rEDUvolution no hi ha futur…

Publicat el 13/03/2014 per Carme Bové

Si ha de tornar l’era de les revolucions, una de les primeres haurà de ser la de l’educació . María Acaso, en el seu darrer llibre i en les xerrades, com la que va fer a Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani de Barcelona aquesta setmana, proposa fer la rEDUvolution.

Com que el món no el podem canviar de cop i volta, l’autora ens convida a anar fent “petites” revolucions que agrupa en cinc eixos. N’he recollit només algunes per deixar-vos amb la MEL a la boca i provocar-vos el desig de trobar més informació en el llibre o en el seu blog. Deixeu-me dir, també, que les petites seran les grans revolucions, per això és convenient que ens animem a provar i a experimentar noves maneres d’ensenyar per aprendre.

1a petita gran revolució, el que ensenyem els professors no és el que aprenen els alumnes (PEDAGOGIA I VERITAT)

Aprendre és cosa de tres, l’aprenent, el professor i l’INCONSCIENT.
Aprenem d’allò que és explícit, però també del que és implícit i, per tant, inconscient.
Pedagogies invisibles.
Fem que parli, que eduqui el mobiliari, la disposició a l’aula, la nostra imatge.
Innovem i introduïm a l’aula formats d’estètica contemporània.

2a petita gran revolució, no només hem de semblar democràtics, hem de ser-ne (PEDAGOGIA I PODER)

Qui té el PODER a l’aula, el professor? Quins han de ser els nous rols del professor?

Ni far ni guia, coach, ajudar els alumnes a descobrir les seves potencialitats perquè les puguin duguin a terme.
Productor cultural, el professor com a intel·lectual que canvia les asimetries socials
Agent polític, perquè produeix microrevolucions.
DJ, mesclador i constructor de noves versions (principal eina del professor del segle XXI).
Hacker, fes a l’aula el que creguis que has de fer i, si cal, menteix.
Community manager, també comunicador a la xarxa.

Cal canviar les dinàmiques de poder a l’aula. Ni professor ni estudiant, comunitat!

3a petita gran revolució, de la classe a la reunió (PEDAGOGIA I COS)

Fem que l’escola, l’aula sigui un espai agradable, juguem amb els colors, la llum, les formes. Redecorem l’aula per convertir-la en un espai confortable (també en els espais que tenim).
Educació expandida, podem aprendre en qualsevol lloc (no només a l’aula) i en qualsevol moment, obrim la porta de l’aula?
Transforma la classe en un PROJECTE! Fes servir la tecnologia per poder-lo dur a terme.
Slow education, millor poques activitats llargues que moltes de curtes.
Love education, només s’aprèn allò que s’estima, sense passió, sense amor no s’aprèn.
Food comunication, aprenem més quan hi ha una transgressió, quan establim vincles i quan celebrem alguna cosa, portem menjar a l’aula.
No cal estar quiets i en silenci. Per aprendre necessitem moviment, pensem amb el cos. Aprenem amb música.

Aquest any, a classe de PECAL vaig constatar el clima i el vincle que s’estableix quan a l’aula portes menjar i música, els efectes són màgics, mireu l’apunt que va fer la Francina o de l’Arian, de fet totes les alumnes d’enguany.

4a petita gran revolució, no tinc temps per aprendre perquè he d’estudiar (PEDAGOGIA I SIMULACRE)

Deixem ja de simular que volem ensenyar i aprendre mitjançant avaluacions doloroses i introduïm l’aprenentatge vivencial.
Incorporem la narrativa a l’aula, passem del discurs descriptiu al narratiu, aportem sorpresa, expectativa, metàfores, imatges.
Incorporem notes biogràfiques, micronarratives.

5a petita gran revolució, d’una educació basada en l’avaluació a una educació basada en l’aprenentatge (INVESLUAR)

Ser objectius és impossible.
Fem una avaluació creativa.
Convertim l’avaluació en una investigació.

Vam acabar la xerrada prenent una copa de cava i menjant una mica de xocolata, les converses que vam intercanviar durant aquesta estona formaven part de l’aprenentatge. La Maria és una persona engrescadora, transgressora, apassionada, que predica amb l’exemple, té en compte l’espai, la disposició dels assistents, la seva participació i em va agradar exageradament que fos tan assequible i gens diva. Gràcies María i gràcies Jaume Sans per avisar-me de la xerrada.

Aquesta presentació no és la que va fer servir aquest dia, però és similar:

rEDUvolution from GIGAPP

El català pel món, un llibre de relats de professors de català a l’estranger

Publicat el 09/03/2014 per Carme Bové

Respon

Ja fa un temps, la Matilde Martínez em va fer arribar informació d’un concurs de relats de professors de català a l’estranger, convocat per l’editorial Godall Formacions. Recordo haver-lo fet arribar a amics que roden pel món fent aquesta tasca viscuda i sentida d’ensenyar català. Ara que ja s’ha publicat el llibre m’adono del valor i de l’emoció que té, també, relatar de manera creativa la nostra estada professional en aquesta tasca d’ensenyar català.

El 25 de febrer, el segon dels Diàlegs al Llull. Finestra oberta al debat de les noves idees, tendències i reptes de la cultura va tractar l’apassionant tema d’ “Ensenyar català a l’estranger” i es va presentar el llibre “Tarongeta” vol dir taronja petita, de Godall Formacions, I Premi El Català pel Món o publicació dels relats de professors de català a l’estranger que van ser premiats. En aquest cas, el Diàleg era entre el primer premi, Iban Leon Llop, poeta i professor a la Universitat de Sàsser i Isabel-Clara Simó, escriptora i membre del jurat. Podeu veure l’essència del diàleg en el vídeo resum a l’IRL.

El llibre recull 6 relats (el primer i el segon premi, els tres accèssits i una menció) i mentre els llegia, em feia una mica de sensació d’uns Afers exteriors fets per professors de català. La lectura m’ha permès viatjar des de la mirada i l’experiència d’algú que no conec, però que em resulta familiar, perquè la seva tasca m’és propera. Passes per Salern, Nàpols, Sardenya, Moscou, Lió, Zadar, Szeged, Corea… i et trobes davant de situacions que, salvant la distància, probablement no s’allunyen d’algunes situacions d’aquí: mons desconeguts, llengües difícils d’aprendre, motivacions diferents i encontres deliciosos.

Alguns flaixos dels relats perquè us vinguin ganes de llegir el llibre, que us recomano per passar una bona estona i per aprendre d’experiències properes:

Si l’honest filòleg, i potser una mica escriptor amb vocació d’ensenyant, valencià decideix anar-se’n de la seua terra, podrà fer de professor d’institut i demanar-se tota la seua vida per què no és possible fer eixe treball a casa pròpia. Iban Leon Llop, primer premi.

L’Òscar i jo ens vam conèixer fa anys en un postgrau de correcció lingüística, però mentre jo he treballat d’assessor lingüístic en una emissora de ràdio, ell s’ha dedicat a elaborar material didàctic per a l’aprenentatge de català com a llengua estrangera. Ferran Güell Bou, segon premi.

M’he demanat sovint si un professor de català pot ser un simple professor i m’he respost força vegades que malauradament no –malauradament per la llengua, sobretot. La manera com el professor de català s’implica en l’ensenyament –la passió que hi aboca, l’energia amb què l’anima, el voluntarisme de què l’impregna- duu encara en si com un record viu els gestos de la militància. Roger Fusté Suñé, primer accèssit.

De fet, no era ben bé nova, en això de la docència del català com a llengua estrangera. Els últims quatre anys havia fet un fotimer d’hores com a tècnica del Consorci i havia pogut omplir el farcellet de recursos, activitats, tècniques i experiències. Irene Torre Sans, segon accèssit.

L’especialista en la seva llengua com a llengua estrangera. Renega de l’antic règim de la classe magistral, és amic dels seus alumnes, es preocupa per ells i sempre hi ha un objectiu comunicatiu en tot allò que fa. Jordi Gimeno, tercer accèssit.

Esmentaré entre les flors primaverals, ja que rep una admiració especial, la que en coreà anomenem bot kot, en japonès sakura i en català es converteix en la bonica flor de cirerer. Del pas del temps al llarg dels mesos en trauré un fràgil fris de la vida quotidiana d’alguns hipotètics alumnes meus i jo actuaré com a narrador omniscient que tot ho sap i tot ho comprèn. Josep Antoni Clement i Rovira, menció.

Ep, fa il·lusió que se’n recordin de citar el Consorci si s’hi ha fet una estada!

—

Primera imatge extreta de: http://godalledicions.cat/