Un any més, celebro amb en Joan Vilarnau el Dia Mundial de la Poesia:

Potser només ets l’ombra rient i fugitiva
d’un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t’he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t’he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d’aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s’hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t’hauré amat carnal i eterna;
fugirà l’ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

Estimada Carme,

Enguany aquest Dia Mundial de la Poesia et vull regalar aquest poema de Carles Riba. Et deus preguntar per què he triat justament aquest poema i no qualsevol altre. Per fer-ho, m’he de remuntar molts anys enrere, i et parlaré de la meva mare, que ens va deixar ja fa 22 anys! La meva mare també era filòloga i era feliç encomanant el gust per la lectura sobretot entre la gent jove. Als seus fills sempre ens demanava què ens semblaven els llibres que llegíem i la nostra opinió l’ajudava a recomanar o no llibres entre els seus alumnes. Va ser aquí de les primeres a eliminar els controls de lectura, i la veritat és que ens feia viure intensament la lectura amb les preguntes que ens plantejava, els suggeriments, les recomanacions…

Jo vaig treure d’ella la seva part més lingüística i el meu germà la seva part més literària. Ella va fer aportacions interessants en tots dos camps. La poesia també la vivia molt, a través d’ella vaig entrar en aquest món, tot i que el vaig viure amb molta més intensitat posteriorment. Suposo que ara ja pots endevinar la connexió amb aquest poema. La meva germana fins i tot va fer una samarreta (i la venia!) amb la primera estrofa.

Fa tres anys vam tenir una conversa virtual en què ens explicàvem què significa per nosaltres la poesia. Doncs bé, en aquest poema hi trobo algunes respostes: les emocions més intenses les solem viure, i després s’acaben. El poeta és capaç d’immortalitzar-les en paraules i poder-les reviure sempre. És com poder agafar aquestes emocions i tenir-les tancades en una capseta per poder-les ensumar de tant en tant, igual que jo feia fa uns anys, quan encara tenia una ampolla de la colònia que es posava la meva àvia, i l’ensumava i la sentia allà amb mi.

No t’ho he dit mai, però tens moltes coses de la meva mare. Sou dues dones fortes, amb caràcter, íntegres, apassionades per donar als altres, per innovar. Totes dues esteu al món de la llengua i al de l’ensenyament. Però també en tu trobo la persona intel·ligent i brillant que era ella. No et diré que vegi en tu una mare, naturalment! Tu ets una bona amiga, i ets algú amb qui tinc molta complicitat, i de qui he après moltes coses importants (com l’efecte Bové!). Espero que t’agradi el poema!

==========================================================================

UNA HISTÒRIA D’AMOR

 

Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers

ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres

un cop l’any, i ginesta.

Durava encara quan,

campaneta de plata, la veu clara dels néts

ens abocava a doll l’aigua de la infantesa

als càntirs del record, i la tendresa nova

amb frescor de rosada pellava les ferides

del temps.

Encara dura, com una melodia

trobada en vells papers, i no sencera,

adaptada amb esforç, perquè no es perdi

per a veu i record.

Maria Àngels Anglada, a Poesia Completa

Estimat Joan,

Un any més compartim el Dia Mundial de la Poesia amb poesia. Sempre m’ha agradat que el celebréssim junts, fent un escrit, un vídeo o anant a visitar una gran poeta, com vam fer l’any passat, quina sort vam tenir.

Aquest any, que hem decidit regalar-nos un poema, he triat Una història d’amor de Maria Àngels Anglada, dona, poeta, filòloga… i te’l dedico, Joan, amic. Perquè sempre he sentit la nostra amistat com una història d’amor, que ja fa unes quantes primaveres que dura, i encara dura, com una melodia… i durarà amb la tendresa que ens regalarà el record. Fa temps et vaig dedicar un poema de Montserrat Abelló, te’n recordes? Sempre ens ha acompanyat la poesia, la paraula, la música, la complicitat… No em sé imaginar sense la teva veu, sense la teva música, sense el passeig de primavera amb el confort de la mirada. Mirar-te als ulls i trobar-hi saviesa, calidesa, sensibilitat, generositat… és un regal meravellós que m’ha fet la vida. Gràcies per ser a prop en tants moments especials. T’estimo, amic, i espero que t’agradi aquest poema.

Carme