La força de les emocions

Publicat el 01/06/2014 per Carme Bové

Aprofito algunes piulades que he caçat al vol aquest cap de setmana, i que m’han interessat especialment:

Sembla evident, doncs, que la relació i el vincle que s’estableix entre les persones (entre iguals, entre caps i treballadors -no he volgut posar subordinats, tot i que en moltes ocasions és així-, entre professors i alumnes, entre pares i fills, entre… ) condiciona que l’aprenentatge al llarg de la vida sigui més o menys intens, més o menys desitjat i molt o poc significatiu.

Si NO tens la intenció de fomentar aprenentatge ni de generar coneixement a la teva aula o entre el teu equip, només et cal mirar què fan alguns dirigents polítics:

Digues per sistema NO (al Polònia, n’hi ha un que canta la cançó del nononono…), NO deixis que facin preguntes, NO deixis que parlin, NO escoltis les seves necessitats ni les seves inquietuds…
Fes que NO puguin treballar en grup, que NO es puguin trobar, que NO es puguin reunir, que NO puguin participar dels espais de debat ni de generació de coneixement.
Fes projectes només per projectar-te tu i NO deixis que els membres del grup en siguin partícips.
Cohesiona el teu grup fent que se senti lluny de tu…

O pots fer que la satisfacció per aprendre sigui cada vegada més intensa:

Escolta molt, deixa parlar i dialogar…
Promou que els equips creïn coneixement, que tinguin un projecte i se’l facin seu.
Tracta amb “carinyo” els professors, els alumnes…
Fes o deixa fer tribu i procura ser-ne un membre més.
Sigues sincer i no aparentis ni simulis el que no és.

Com que la xarxa és molt agraïda, acabo amb aquest vídeo tan expressiu sobre com cooperem i com establim ponts per obrir-nos camí:

Quin és el teu repte? Tria la teva aventura…

Publicat el 12/04/2014 per Carme Bové

Sempre hem de fer un vídeo? Sempre hem de fer una conferència? Sempre hem de presentar una bona pràctica? Sempre hem de fer un blog? Com plantejaré aquest semestre l’assignatura? Pe què no la puc fer com sempre? Per què necessito experimentar-hi alguna novetat? Per què necessito reprogramar els projectes cíclics? Per què quan m’implico en projectes necessito repensar-los? Per què necessito experimentar canvis?

Repensar, experimentar són verbs que formen part dels meus reptes personals i professionals. Sóc conscient que de vegades m’equivoco, però si no ho provo no ho sé.

Un bon amic em va dir que era una aventurera… Sí, em satisfà enormement l’emoció que significa aprendre i ja sabem que sense repte no hi ha aprenentatge, ni motivació, ni emoció, ni innovació… I com que aprendre és una activitat social, el repte és més motivador i engrescador si hi ha una implicada una comunitat. És enriquidor personalment i professional que els teus reptes siguin reptes col·lectius i que s’aconsegueixin col·lectivament. És enormement enriquidor sentir que aprens formant part d’un projecte col·lectiu en el que tota la comunitat ha donat i ha rebut per aconseguir un repte.

Els vincles que s’estableixen entre les comunitats que han caminat juntes, s’han equivocat juntes i han après juntes són extremament forts.

Faig aquesta reflexió després d’haver repiulat amb èxit aquesta fotografia, molts s’hi van afegir i m’imagino que tots sentim la necessitat de repensar i d’experimentar noves maneres de fer, per millorar i per adaptar-nos a noves necessitats i a nous temps. Em dol sentir, més d’una vegada, que tot s’ha de fer com sempre o com ho fa tothom. Suposo que us hi heu trobat, oi, amb persones que pensen que no cal canviar res si el que hem fet ja ha funcionat?

Elogi a l’artesania!

Publicat el 09/06/2013 per Carme Bové

Respon

Va caure a les meves mans la publicació de la conferència que Richard Sennett, sociòleg nascut a Chicago el 1943, va fer al CCCB el 2009, amb el títol Artesania, tecnologia i noves formes de treball i una entrevista que li va fer Magda Anglès, Hem perdut l’art de fer ciutats*.

Llegir la conferència m’ha fet reflexionar. M’ha agradat especialment l’elogi a la feina ben feta, a l’amor per la feina ben feta, a l’artesà com a model de persona que s’implica profundament en el que fa. Sennett dóna molt de valor a la pràctica per poder entendre determinats sentiments i idees, a la pràctica com a font d’aprenentatge i de motivació i com a font de coneixement. Insisteix en l’empobriment intel·lectual que es produeix quan es dissocia la praxi de la teoria, perquè es perd capacitat de visió i de comprensió. Practicar i practicar és el que permet desenvolupar les destreses d’una tècnica, com més desenvolupades estiguin aquestes destreses més consciència de les possibilitats i les dificultats per dur-la a terme. La recompensa de la tasca de l’artesà és el fet mateix dominar la tècnica i l’orgull del treball ben fet.

Del món de la tecnologia, Sennett fa un elogi al model de treball cooperatiu de Linux, veu la tasca dels programadors de programari lliure com la d’un equip d’artesans reunits en un basar electrònic. És un model de comunitat que treballa per aconseguir qualitat i per fer una bona feina, tal com s’ho han plantejat els artesans. A Linux no hi ha una persona dient “sóc un geni” sinó que hi ha persones dient “això està ben fet”.

La seva mirada de la “nova economia” o de les avantguardes de treball és commovedora, les veu amb un horitzó temporal molt curt i un horitzó espaial planetari o globalitzat. Les noves formes de treball tendeixen a fer desaparèixer l’actitud del treballador artesanal, els treballadors manifesten que en poques ocasions seran recompensats pel fet de treballar bé. El capitalisme neoliberal prefereix l’actitud monopolista i la desigualtat, prefereix sacrificar la possibilitat que el treballador adquireixi competència i sigui un artesà qualificat. Així doncs, la globalització i la competència a curt termini incapaciten i desil·lusionen els treballadors . En aquest context, és evident que Linux és un model de treball inusual.

Per acabar aquest elogi a l’artesania, com ja he mencionat abans, Sennett dóna molt de valor al desenvolupament de les destreses a partir de la pràctica, de la repetició i de l’evolució que genera aquesta repetició. És per això que fa una forta crítica al mal ús de les màquines intel·ligents, màquines que fan la tasca més ràpidament i que, per tant, no permeten ni la pràctica ni l’aprenentatge de l’artesà o del treballador.

“(…) les formes d’organitzar el treball que no us permeten repetir, madurar, créixer, són injustes. I són injustes perquè neguen la vostra qualitat d’artesans.”

Mentre llegia la conferència de Sennett no podia deixar de tenir present en Cipriano Alvor de “La caverna”, Saramago.

*Sennett Richard, (2013) Artesanía, tecnología y nuevas formas de trabajo + Hemos perdido el arte de hacer ciudades. Barcelona: Katz Editores i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Imatge: http://www.flickr.com/photos/arselectronica/4953793480/sizes/z/in/photostream/