Aprendre és un camí, no un destí!

cami

Camí de ronda, Empúries

Com que ja tenim clar que aprendre és un camí que fem al llarg de la vida, reemprenc la idea del tour o turisme pedagògic per reflexionar sobre la formació permanent dels que ens dediquem a l’ensenyament.

Un tour pedagògic que es materialitza assistint i participant en simposis, congressos, jornades, cursos, tallers, conferències,  MOOC … l’oferta és cada vegada més gran i variada. Podem formar-nos formalment o informalment, podem establir xarxes de grups més o menys heterogenis on la participació i la col·laboració són essencials. Podem dissenyar projectes en els que experimentem en primera persona la reflexió, la creació, la cooperació, l’avaluació… o podem seguir fent el camí de l’aprenentatge de manera més solitària, intentant fer la transferència de les competències que s’han adquirit  en cursos més o  menys formals.

Revisant les diverses ofertes formatives d’aquest tour en trobem d’alt estànding (matrícula elevada), de més assequibles i de gratuïtes (per a l’aprenent, no pas per a qui les organitza, és clar).  N’hi ha de presencials i en línia. Amb el suport de la xarxa o sense… De llarga o curta durada. Tenim ofertes per a tots els gustos.

Què és el que em  fa optar per una o altra formació?

  • El preu de la formació és un factor de tria important, segur, he de mirar si me la puc permetre, però sobretot he de mirar si el preu que he de pagar em recompensa.
  • Segurament l’edat és un  altre factor important a l’hora de prendre decisions. Quan era jove m’interessaven els màsters i els postgraus, ara que ja tinc una edat, valoro més la idea del PLE i del PLN. Entorns en què aprens donant i rebent i establint una relació d’iguals, per rebre has de donar i per donar has de rebre…
  • Coincidir amb una xarxa (PLN) de persones de diferents àmbits i disciplines i, per tant, heterogènia, que em permet mirar el món de manera global i al mateix temps veure’n el mosaic. Poder sortir de la pròpia institució per tenir més perspectiva. A casa, aquests dies, parlem molt d’anamorfismes i tenen gràcia, perquè et permeten veure una  imatge més o menys deformada segons el punt d’observació… És bo moure’t per poder tenir diferents punts d ‘observació, t’enriqueixen i t’obliguen a prendre partit, a posicionar-te…
  • Coincidir amb una xarxa, comunitat d’aprenentatge o comunitat de pràctica més o menys ortodoxa que ha de construir projectes i productes, comunitat que ha de generar debat, intercanvi, reflexió, criteris, decisions…
  • En tots aquests escenaris d’aprenentatge se’m fa indispensable la interacció, cada vegada resulta menys enriquidor anar a formacions on no pots conversar, intercanviar…
  • La formació també m’ha de permetre experimentar, innovar, somiar,  m’ha de provocar la creativitat, m’ha de fer creure en mi mateixa i m’ha d’aportar benestar i satisfacció…
anamorfismes

Imatges cedides per Jordi Bonmassip de l’anamorfisme fet amb els alumnes de dibuix de l’Institut Pau Vila de Sabadell.

 

Una mirada particular dels MOOC (2)

moocAra que el meu fill gran ja ha acabat el MOOC  Introduction to Improvisation de Coursera i que veig que n’està molt satisfet, vull tancar també la meva valoració particular per treure’n el màxim de profit.  La veritat és que tal com estava organitzada aquesta proposta formativa, podem dir que tenia un format tradicional de curs, tenia un inici i un final, unes pràctiques determinades proposades pel professor, una avaluació entre companys a partir dels criteris (rúbrica) del professor, uns materials de referència elaborats pel professor (majoritàriament vídeos), etc. Una estructura, doncs, dissenyada a partir dels criteris del professor, poc personalitzada (impossible conèixer els milers d’alumnes del curs) i en tot cas, dissenyada a partir d’unes necessitats generals que el professor ha detectat al llarg de la seva experiència docent. És evident que en tota aquesta estructura que he esmentat no hi ha cap novetat respecte altres ofertes formatives a distància o d’e-learnig.

El valor afegit que no estava previst en la programació del curs (potser en la programació implícita sí, però jo no ho puc saber) és que durant les cinc setmanes del curs, a més d’aquesta estructura ordenada i organitzada, els aprenents han creat en els fòrums i de manera espontània, una comunitat per compartir experiències, reflexions, recursos, gravacions, etc. El valor que el meu fill ha donat en aquest espai és espectacular, l’ha valorat molt com a engranatge d’aquest aprenentatge i com a font de coneixement. Interaccionar i compartir amb els membres que en formen part (tots músics més o menys experts, però amb els mateixos interessos) ha estat molt enriquidor.

La sorpresa final és que aquest valor afegit s’ha aprofitat més enllà del curs, ha tingut continuïtat. Una part dels aprenents han creat en una plataforma externa, una comunitat connectada de músics interessats a compartir aprenentatges; a compartir noves pràctiques, comentar-les, valorar-les; a intercanviar consells, propostes, recursos… És evident que el curs de Gary Burton ha estat una llavor, un referent per seguir aprenent junts. No sé si aquesta comunitat postcurs és un MOOC autèntic o s’impregna de la filosofia autèntica dels MOOC, en tot cas és un entorn d’aprenentatge, és una xarxa connectada on cada membre assumeix el rol i el protagonisme que vol, cadascú decideix quina és la seva participació i el seu camí, i entre tots generen aprenentatge i també intel·ligència col·lectiva. És, doncs, una peça clau del nostre rol de docents saber generar xarxes i comunitats?

La música és un llenguatge, diu en Víctor Wooten, aprendre música és com aprendre una llengua, podríem dir nosaltres que aprendre una llengua és com aprendre música? El meu fill fa temps que em parla d’aquests vídeos, els trobo genials i sobretot em satisfà que siguin el seu referent a l’hora d’organitzar les seves classes de guitarra per a nens en edat escolar. Penso que algunes de les idees clau que proposa Wooten són claus per a qualsevol procés d’aprenentatge, també en el dels MOOC:

–          No n’hi ha prou anant a classe dos dies a la setmana. Quin pes específic té l’aprenentatge formal que fem?  Quin valor té el que aprenem fora de les aules?

–          Al principi s’han d’acceptar els errors, no cal corregir-los. L’error forma part del procés d’aprenentatge, no cal esperar a ser competent per tirar-se a la piscina i tocar o parlar o escriure… La competència s’adquireix si es practica…

–          Cal que l’aprenent pugui practicar amb experts, no només amb principiants. Improvisar, interaccionar i compartir també amb persones d’altres nivells de competència, com el que aprèn a conduir, que fa pràctiques conduint en el món real dels conductors, com el debat que va generar en Jaume Sans (@Txaumell) entre alumnes d’un curs a distància i experts de la xarxa Twitter, com la interacció que es produeix entre el Voluntariat per la llengua.

–          El lleguatge funciona millor si tenim alguna cosa interessant a dir.  Aprendre a partir de les nostres respostes, a partir de les nostres realitats i voluntats.

Per seguir amb el paral·lelisme de la música, afegeixo el TED de Bobby Mcferrin en el que ens mostra el valor de saber sortir dels procediments prefixats per ensenyar i aprendre:

Deixeu-me que acabi dient que és deliciós aprendre dels fills i que la música sigui un dels llenguatges que compartim habitualment!

Una mirada particular dels MOOC

guitarresA primers de maig , el meu fill gran em va dir que s’havia matriculat a un curs gratuït d’Internet, un MOOC (Massive Online Open Course)  de la plataforma Coursera. La veritat és que vaig posar cara de felicitat, no només perquè em satisfà l’interès que té per formar-se, sinó perquè la nostra proximitat em permetria conèixer més directament aquests cursos i observar les seves reaccions i valoracions com a  aprenent. És a partir d’aquesta mirada observadora que faig un breu balanç del primer contacte directe amb els MOOC, sense deixar de banda els diferents punts de vista que es debaten a la xarxa.

Són realment un model disruptiu de l’aprenentatge?

El que els fa disruptius és que un dels seus puntals filosòfics sigui no tenir uns resultats prèviament definits. Els resultats, el camí i els continguts els tria l’aprenent, que és el veritable protagonista d’aquest escenari. Si el MOOC preveu objectius i resultats serà menys disruptiu i més proper a un curs clàssic a distància.

A hores d’ara ja sabem que hi ha diverses plataformes que ofereixen MOOC i cadascuna se centra en un model educatiu diferent, unes centren més l’aprenentatge en l’exploració i en les connexions que es produeixen a la xarxa (connectivisme), altres a partir del plantejament de tasques (constructivisme) i d’altres, més clàssiques, a partir de la transmissió de continguts (instructivisme). La implicació de la xarxa de relacions i de connexions va de més a menys grau en aquests tres models.

El que es diu de Coursera és que es tracta d’una plataforma emmarcada en el darrer model educatiu, el més clàssic, i el que em proposo és observar el seu procés i progrés en aquest curs a partir dels valors de tots els models.

Per emmarcar el curs que fa, diré que els pares intentem que els fills tinguin oportunitats per formar-se en allò que a nosaltres ens hauria agradat aprendre. A casa ens vam decantar per la música, ens va semblar que si tenien un bon coixí musical viurien la vida d’una altra manera. La veritat és que ha donat els seus fruits, tots dos, cadascun a la seva manera, dediquen una bona part del seu temps a la música. Tot això ho explico perquè el MOOC que ha triat està relacionat amb aquesta passió, es tracta d’un curs per adquirir  tècnica per improvisar, a l’estil del jazz.

Per entendre una mica més l’èxit o el fracàs d’aquesta experiència, m’he plantejat dues preguntes:

  1. Què l’ha motivat a inscriure-s’hi?

–          El professor,  en Gary Burton,  músic, compositor i educador, al seu entendre un dels grans del jazz. Entre altres alumnes ha tingut Pat Metheny, qui no voldria tenir el mateix professor que Pat Metheny?  Es va documentar i va descobrir que, a banda de ser un gran músic, en Gary Burton és molt bon professor, no només de cursos presencials, la valoració dels que fa a través de la xarxa és molt bona.

–          L’objectiu i el contingut, adquirir tècniques musicals per saber improvisar.

–          La gratuïtat, ell va considerar que era una oportunitat poder seguir aquest curs sense cost. La gratuïtat va ser un valor afegit, no un motiu d’infravaloració del curs.

–          L’especificació dels destinataris, s’hi va sentir reflectit, els seus coneixements de música li permetrien poder-lo seguir i la seva pràctica formativa en entorns virtuals també.

–          L’autoconeixement, sap que és disciplinat, ja ha fet bastants cursos en línia, té un bon domini de la xarxa, sap buscar, relacionar-se en els fòrums, etc.

Per resumir, podem dir que el que l’ha fet decidir és la seva passió per la música, la seva necessitat de millorar aspectes d’improvisació, l’oportunitat de tenir aquest professor i la gratuïtat . El nom i la fama del professor ha tingut un pes específic per fer la inscripció. Tenir o no tenir un certificat determinat no li preocupa, el que ell valora i desitja és tenir més tècnica i ser més competent fent improvisacions quan toca la guitarra o el piano.

2.  Amb què s’ha trobat i què ha anat descobrint  durant el curs?

–          Massiu: en el curs hi ha molts inscrits, molts vol dir més de 40.000.

–          Diversitat: els alumnes són de tot el món, alumnes de molts nivells diferents, de llengües diferents, amb diferent grau de participació i d’interacció… , n’hi ha tants que molts són bons músics, fins i tot professionals .Tots hi caben i aprenen segons el seu grau de participació.

–          Organitzacióel curs s’organitza en cinc setmanes. Cada dilluns el professor penja un tema nou, que consta d’uns vídeos explicatius i demostratius,  de la tasca que han de fer per practicar la tècnica i de tests per saber el grau d’aprenentatge . Així doncs, qui decideix l’itinerari i els continguts d’aprenentatge (què, com i quan) és el professor, no l’aprenent. En aquest sentit segueix un model clàssic de l’ensenyament a distància.

–          Tasques: cada setmana una tasca, cada tasca és una composició musical a partir d’una proposta que fa el professor. També ha de valorar les composicions d’altres alumnes i respondre alguns tests autoavaluatius.

–          Interacció: el professor no pot fer el seguiment de cada alumne, els aprenents no estableixen cap relació directa amb el professor ni cap interacció amb ell. La interacció s’estableix entre els alumnes del curs, els espais de fòrum es converteixen en grans àgores per compartir coneixement, documentació, recursos, són espais de debat, de reflexió i d’enriquiment…  L’intercanvi de comentaris sobre les tasques, pràctiques fetes o altres aportacions musicals són el punt de partida de les interaccions en els Fòrums. Aquest és un dels valors afegits del curs, l’enriquiment que es produeix a partir de les aportacions dels aprenents, que segons el meu fill és més que interessant.

–          Avaluació o millor coavaluació: cada aprenent ha de comentar quatre pràctiques d’altres aprenents i m’agrada veure el poc valor que dóna als comentaris políticament correctes i en canvi la importància que adquireixen les reflexions que aporten nous coneixements. A més dels comentaris de les pràctiques, s’han de puntuar entre ells a partir d’una rúbrica  i també hi ha propostes de tests avaluatius.  Així doncs, els comentaris, el procés reflexiu de l’aprenentatge, els testos, la valoració a través de la rúbrica són els elements que aporten informació del progrés dels aprenents, sempre a partir de la guia que aporta el professor, per tant, a través d’una mirada més instructiva.

–          Repte: el curs és més difícil del que s’havia imaginat, per tant, li suposa un esforç  que li fa mantenir l’interès.

–          Obert: tota la documentació que aporta el professor és consultable per a tothom del curs, de la mateixa manera que tothom pot veure/escoltar les composicions o els treballs de tots els alumnes del curs… Tot és a la vista de tots, però cal estar registrat a la plataforma i matriculat en aquest curs.

–          Tecnologia, òbviament és el mitjà necessari per poder seguir el curs. Cal un domini de les eines TIC.

–          Xarxa: li permet entrar en una xarxa de músics del món interessats pels mateix tema.

–          Llengua: practica anglès i anglès específic en contextos de formació.

Per resumir, podríem dir que mentre va fent el curs, valora molt aprendre entre músics de bon nivell, s’ha fet conscient de quin tipus de comentaris serveixen per aprendre, tant els que li fan com els que ell ha de fer, per tant, aprèn a escoltar i a valorar altres composicions. Valora molt el seu enriquiment a partir de les interaccions que es produeixen en els Fòrums. No és un curs que li permeti anar al seu aire, és un curs que planteja un inici i un final i un procediment determinat per aprendre.  Ell agraeix aquesta organització, l’estructura del curs i la possibilitat de seguir un fil conductor i considera que els espais dels fòrums són un valor afegit de la proposta formativa.

De moment, la valoració del que ha après fins ara és molt alta i la suma del desig per aprendre a improvisar, més la seva actitud positiva davant del que aprèn, més l’esforç que li suposa, ha donat uns resultats de motivació molt satisfactoris.

Les respostes de les dues preguntes que m’he fet, em faran revisar algunes de les meves propostes a l’assignatura de la UOC, aquest ha de ser el meu aprenentatge d’aquesta mirada particular. Sense comptar amb la massivitat dels MOOC i tenint en compte que hi plantejo un model constructivista de l’aprenentatge,  miraré de reorganitzar les tasques perquè l’aprenentatge sigui més autònom, procuraré fer més propostes de coavaluació i d’autoavaluació,  i que els comentaris reflexius no siguin només del seu aprenentatge sinó també de les pràctiques de companys.  I el repte de cada curs serà trobar fórmules perquè els alumnes s’adonin del valor que té sumar el coneixement de tots, per tant de compartir-lo.

==

Imatge: algunes guitarres de casa