Dia Mundial de la Poesia. Cartes creuades

Publicat el 22/03/2015 per Carme Bové

Un any més, celebro amb en Joan Vilarnau el Dia Mundial de la Poesia:

Potser només ets l’ombra rient i fugitiva
d’un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t’he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t’he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d’aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s’hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t’hauré amat carnal i eterna;
fugirà l’ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

Estimada Carme,

Enguany aquest Dia Mundial de la Poesia et vull regalar aquest poema de Carles Riba. Et deus preguntar per què he triat justament aquest poema i no qualsevol altre. Per fer-ho, m’he de remuntar molts anys enrere, i et parlaré de la meva mare, que ens va deixar ja fa 22 anys! La meva mare també era filòloga i era feliç encomanant el gust per la lectura sobretot entre la gent jove. Als seus fills sempre ens demanava què ens semblaven els llibres que llegíem i la nostra opinió l’ajudava a recomanar o no llibres entre els seus alumnes. Va ser aquí de les primeres a eliminar els controls de lectura, i la veritat és que ens feia viure intensament la lectura amb les preguntes que ens plantejava, els suggeriments, les recomanacions…

Jo vaig treure d’ella la seva part més lingüística i el meu germà la seva part més literària. Ella va fer aportacions interessants en tots dos camps. La poesia també la vivia molt, a través d’ella vaig entrar en aquest món, tot i que el vaig viure amb molta més intensitat posteriorment. Suposo que ara ja pots endevinar la connexió amb aquest poema. La meva germana fins i tot va fer una samarreta (i la venia!) amb la primera estrofa.

Fa tres anys vam tenir una conversa virtual en què ens explicàvem què significa per nosaltres la poesia. Doncs bé, en aquest poema hi trobo algunes respostes: les emocions més intenses les solem viure, i després s’acaben. El poeta és capaç d’immortalitzar-les en paraules i poder-les reviure sempre. És com poder agafar aquestes emocions i tenir-les tancades en una capseta per poder-les ensumar de tant en tant, igual que jo feia fa uns anys, quan encara tenia una ampolla de la colònia que es posava la meva àvia, i l’ensumava i la sentia allà amb mi.

No t’ho he dit mai, però tens moltes coses de la meva mare. Sou dues dones fortes, amb caràcter, íntegres, apassionades per donar als altres, per innovar. Totes dues esteu al món de la llengua i al de l’ensenyament. Però també en tu trobo la persona intel·ligent i brillant que era ella. No et diré que vegi en tu una mare, naturalment! Tu ets una bona amiga, i ets algú amb qui tinc molta complicitat, i de qui he après moltes coses importants (com l’efecte Bové!). Espero que t’agradi el poema!

==========================================================================

UNA HISTÒRIA D’AMOR

Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers

ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres

un cop l’any, i ginesta.

Durava encara quan,

campaneta de plata, la veu clara dels néts

ens abocava a doll l’aigua de la infantesa

als càntirs del record, i la tendresa nova

amb frescor de rosada pellava les ferides

del temps.

Encara dura, com una melodia

trobada en vells papers, i no sencera,

adaptada amb esforç, perquè no es perdi

per a veu i record.

Maria Àngels Anglada, a Poesia Completa

Estimat Joan,

Un any més compartim el Dia Mundial de la Poesia amb poesia. Sempre m’ha agradat que el celebréssim junts, fent un escrit, un vídeo o anant a visitar una gran poeta, com vam fer l’any passat, quina sort vam tenir.

Aquest any, que hem decidit regalar-nos un poema, he triat Una història d’amor de Maria Àngels Anglada, dona, poeta, filòloga… i te’l dedico, Joan, amic. Perquè sempre he sentit la nostra amistat com una història d’amor, que ja fa unes quantes primaveres que dura, i encara dura, com una melodia… i durarà amb la tendresa que ens regalarà el record. Fa temps et vaig dedicar un poema de Montserrat Abelló, te’n recordes? Sempre ens ha acompanyat la poesia, la paraula, la música, la complicitat… No em sé imaginar sense la teva veu, sense la teva música, sense el passeig de primavera amb el confort de la mirada. Mirar-te als ulls i trobar-hi saviesa, calidesa, sensibilitat, generositat… és un regal meravellós que m’ha fet la vida. Gràcies per ser a prop en tants moments especials. T’estimo, amic, i espero que t’agradi aquest poema.

Carme

Voluntària de la campanya ARA ÉS L’HORA

Publicat el 16/10/2014 per Carme Bové

Com cada any, quan deixes enrere la calma de les vacances d’estiu, l’activitat es torna frenètica, i aquesta tardor més que mai. Molts de nosaltres, a més de les activitats habituals de la feina, estem pendents i preparats per fer qualsevol cosa perquè avanci el procés del nostre poble cap a la llibertat. Així que, com si no tingués prou feina, vaig decidir inscriure’m com a voluntària de la campanya ARA ÉS L’HORA 9N FEM UN PAÍS NOU i participar a la Gigaenquesta.

He de ser sincera i dir que sortir a fer el porta a porta a les 7 de la tarda, tenint en compte que surto de casa a les 7 del matí per anar a treballar, em va fer una mica de mandra. De totes maneres, era qüestió de no pensar-s’ho gaire i amb en Jordi vam sortir a fer la tasca encomanada, 48 portes tots dos entre els dos dies. La sorpresa va ser que els dos vespres vaig arribar a casa cansada, però plena de satisfacció. Vull felicitar l’ANC i l’Òmnium per la modèlica organització de la tasca, una vegada més tot ben preparat, tot ben explicat, tot previst…Només vam dedicar un matí de dissabte per rebre la informació i la documentació, i ja ho teníem tot a punt per començar.

De l’experiència vull compartir que m’han semblat interessantíssimes les reaccions de la gent quan truques a casa seva. Alguns no hi eren, d’altres no ens obrien (pocs), però la majoria dels que obrien contestaven l’enquesta sense cap problema i amb il·lusió. Nosaltres, entre els dos dies hem aconseguit 17 enquestes, n’estem prou contents. Quan ens han obert la porta ens hem trobat persones molt grans, persones grans i persones joves, persones de llengües diverses, dones, homes, parelles… Una dona romanesa, quan vam arribar a la pregunta de la llengua s’hi va sentir molt reflectida i ens va explicar que havia fet cursos de català al Consorci per a la Normalització Lingüística i que ja havia acabat el nivell D (actual C2), us podeu imaginar la meva cara de satisfacció? En una altra porta ens va obrir un home gran i ens va dir que era germà de… i per no dir el nom diré que el seu germà va tenir un càrrec molt important al Parlament, també ens va fer il·lusió. Una dona no volia sortir perquè ens deia que anava en pijama, però al final no se’n va poder estar i va sortir. En una altra porta ens va obrir una noia i en acabar l’enquesta, quan li vam donar l’obsequi per haver respost (uns post-its amb el lema de la campanya ARA ÉS L’HORA) ens va dir irònicament que el regalaria a la seva cap, que era molt del PP. Una família, quan ens va veure a la porta, va saltar literalment d’alegria, estaven molts contents que fóssim allà, somreien i ens van voler fer fotos, quina gràcia. A totes les cases ens hem quedat a la porta, consigna organitzativa, però en una no ens va quedar més remei que passar al menjador on hi havia una senyora gran amb el seu fisioterapeuta, ella ens ho va demanar. En general, tothom t’agraeix que dediquis un temps personal per a tots, per a Catalunya, per aconseguir un país nou. No cal dir que, com totes les tasques de voluntariat, haver-ho fet t’omple de satisfacció . Com que encara hi sou a temps, us recomano que ho proveu!

Simulacres o aparences, tant se val!

Publicat el 11/05/2014 per Carme Bové

Maria Acaso proposa en el llibre rEDUvolution cinc idees als docents per dur a terme el canvi de paradigma educatiu. Crec que ja les he citat en alguna altra ocasió, de totes maneres les recordo: 1- Acceptar que el que ensenyem no és el que els estudiants aprenen, 2- Canviar les dinàmiques de poder, 3- Aconseguir que l’aula passi de ser un NO lloc a un espai habitable, 4- Passar del simulacre a l’experiència i 5- Dissenyar processos d’avaluació creativa.

En aquest apunt faig una petita reflexió al voltant de la idea 4, la del simulacre o la de l’aparença, com n’hi dic jo. Acaso ens suggereix que deixem de simular i de fer veure que a l’aula s’ensenya i s’aprèn, i ens proposa que hi aportem experiències significatives. Estaria bé fer una llista d’aquestes experiències per aprendre llengua, ho farem més endavant, en aquest apunt em ve de gust pensar, des de l’escriure, sobre les aparences.

Per què s’ha generalitzat tant l’aferrar-se a les aparences i viure (jo en diria malviure) en un simulacre permanent? Per sobreviure?

Fa uns dies el CanalDigital publicava el titular: Pot l’aparença salvar-nos la vida? amb aquest vídeo de la revista Forbes:

Cal simular, amb la indumentària, una imatge determinada per ser visibles? O, cal adoptar un discurs no propi per simular ser allò que no s’és? Ben expressat per Pau Vidal a l’article Impondre publicat a Núvol.

Tot i que en molts contextos es defensa el pensament crític i la diversitat d’idees, la realitat genera situacions en què tothom ha de pensar, defensar i respondre el mateix relat. Quan un aprenent no segueix el patró “estàndard”, ens molesta? Només considerarem bons aprenents aquells que s’emmarquen en el nostre ideal d’aprenent? Admetrem que un aprenent ens discuteixi el nostre punt de vista? Quan un docent decideix experimentar maneres diferents de treballar a l’aula, a partir de les necessitats dels seus aprenents, malgrat que això li suposi sortir de la seva zona de confort i enfrontar-se a incerteses, considerarem que és un il·lús o que és un il·luminat? Mostrem allò que som, allò que volem ser o allò que els altres volen que siguem?

Òbviament podríem extrapolar aquestes situacions en altres contextos, la publicitat pretén que tinguem una imatge estàndard, els mèdia procuren una ideologia única, en el món laboral interessa que, dialògicament, pensem el mateix. Quan un membre de l’equip no segueix el patró “estàndard”, ens molesta?

És normal que vulguem ser feliços, però hem oblidat totes les formes de ser feliços. Només ens en queda una: la felicitat de comprar.- Bauman

Hem de comprar aparences o simulacres per ser feliços? “No, diguem no!”