dmp |

Un any més, celebro amb en Joan Vilarnau el Dia Mundial de la Poesia:

Potser només ets l’ombra rient i fugitiva
d’un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t’he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t’he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d’aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s’hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t’hauré amat carnal i eterna;
fugirà l’ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

Estimada Carme,

Enguany aquest Dia Mundial de la Poesia et vull regalar aquest poema de Carles Riba. Et deus preguntar per què he triat justament aquest poema i no qualsevol altre. Per fer-ho, m’he de remuntar molts anys enrere, i et parlaré de la meva mare, que ens va deixar ja fa 22 anys! La meva mare també era filòloga i era feliç encomanant el gust per la lectura sobretot entre la gent jove. Als seus fills sempre ens demanava què ens semblaven els llibres que llegíem i la nostra opinió l’ajudava a recomanar o no llibres entre els seus alumnes. Va ser aquí de les primeres a eliminar els controls de lectura, i la veritat és que ens feia viure intensament la lectura amb les preguntes que ens plantejava, els suggeriments, les recomanacions…

Jo vaig treure d’ella la seva part més lingüística i el meu germà la seva part més literària. Ella va fer aportacions interessants en tots dos camps. La poesia també la vivia molt, a través d’ella vaig entrar en aquest món, tot i que el vaig viure amb molta més intensitat posteriorment. Suposo que ara ja pots endevinar la connexió amb aquest poema. La meva germana fins i tot va fer una samarreta (i la venia!) amb la primera estrofa.

Fa tres anys vam tenir una conversa virtual en què ens explicàvem què significa per nosaltres la poesia. Doncs bé, en aquest poema hi trobo algunes respostes: les emocions més intenses les solem viure, i després s’acaben. El poeta és capaç d’immortalitzar-les en paraules i poder-les reviure sempre. És com poder agafar aquestes emocions i tenir-les tancades en una capseta per poder-les ensumar de tant en tant, igual que jo feia fa uns anys, quan encara tenia una ampolla de la colònia que es posava la meva àvia, i l’ensumava i la sentia allà amb mi.

No t’ho he dit mai, però tens moltes coses de la meva mare. Sou dues dones fortes, amb caràcter, íntegres, apassionades per donar als altres, per innovar. Totes dues esteu al món de la llengua i al de l’ensenyament. Però també en tu trobo la persona intel·ligent i brillant que era ella. No et diré que vegi en tu una mare, naturalment! Tu ets una bona amiga, i ets algú amb qui tinc molta complicitat, i de qui he après moltes coses importants (com l’efecte Bové!). Espero que t’agradi el poema!

==========================================================================

UNA HISTÒRIA D’AMOR

Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers

ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres

un cop l’any, i ginesta.

Durava encara quan,

campaneta de plata, la veu clara dels néts

ens abocava a doll l’aigua de la infantesa

als càntirs del record, i la tendresa nova

amb frescor de rosada pellava les ferides

del temps.

Encara dura, com una melodia

trobada en vells papers, i no sencera,

adaptada amb esforç, perquè no es perdi

per a veu i record.

Maria Àngels Anglada, a Poesia Completa

Estimat Joan,

Un any més compartim el Dia Mundial de la Poesia amb poesia. Sempre m’ha agradat que el celebréssim junts, fent un escrit, un vídeo o anant a visitar una gran poeta, com vam fer l’any passat, quina sort vam tenir.

Aquest any, que hem decidit regalar-nos un poema, he triat Una història d’amor de Maria Àngels Anglada, dona, poeta, filòloga… i te’l dedico, Joan, amic. Perquè sempre he sentit la nostra amistat com una història d’amor, que ja fa unes quantes primaveres que dura, i encara dura, com una melodia… i durarà amb la tendresa que ens regalarà el record. Fa temps et vaig dedicar un poema de Montserrat Abelló, te’n recordes? Sempre ens ha acompanyat la poesia, la paraula, la música, la complicitat… No em sé imaginar sense la teva veu, sense la teva música, sense el passeig de primavera amb el confort de la mirada. Mirar-te als ulls i trobar-hi saviesa, calidesa, sensibilitat, generositat… és un regal meravellós que m’ha fet la vida. Gràcies per ser a prop en tants moments especials. T’estimo, amic, i espero que t’agradi aquest poema.

Carme

Per als qui estimem la poesia, el Dia Mundial de la Poesia és una data significativa. I viure la poesia amb algun amic important és tot un privilegi. És per això que la Carme Bové i el Joan Vilarnau cada any, per a aquesta data, mirem de fer-ne alguna per no deixar passar
aquesta diada tan especial. Així, per exemple, hem explicat per què llegim poesia (2012) o hem fet un vídeo (2013) amb un poema especial de Palau i Fabre.

Aquest any, gràcies a la complicitat de la Institució de les Lletres Catalanes, hem tingut l’oportunitat d’anar a veure a casa seva la poetessa, llegida i estimada, del Dia Mundial de la Poesia d’enguany, la Montserrat Abelló. Així que un matí ens vam presentar a casa seva, on ja ens estava esperant. La impressió que t’endús, després de passar una estona amb ella, és que els adjectius no se t’acaben: propera, sàvia, treballadora, honesta, simpàtica, encantadora, presumida, modesta, generosa, riallera, incansable, íntegra… La seva paraula té tanta força que vam sortir tots dos amb el cor robat i admirats de la vitalitat i la joventut que amara. Ho podeu comprovar en el vídeo que hem fet i que recull bona part de la nostra conversa.

Poesia

Òbviament vam estar parlant de poesia i de la seva trajectòria.

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. La
poesia és la meva veritat: tu no pots escriure un poema que no sigui la teva veritat, perquè, si no, aquest poema té alguna cosa de fals. Amb la poesia no pots fer trampa. Si en fas, no és bona.

La Montserrat va començar a escriure poesia quan ja feia anys que traduïa. Ens explicava que, a l’inici, pensava que per fer poesia havia de fer mètrica i rima, i això no li sortia bé. Més tard va escriure tal com rajava, fixant-se en el significat i el ritme intern.
Es va adonar, traduint al català grans poetesses, que ho van ser quan van deixar de fer mètrica.

Passa el mateix amb la Maria Mercè Marçal. La poesia com a tal surt de la força de la paraula i del ritme de les paraules. La mètrica i la rima és com si poses un brodat en un vestit, que de vegades el millora i de vegades l’empitjora.

Quan li preguntem sobre la poesia que s’escriu avui, ens fa veure que està al dia i que li agrada el que s’escriu. Però fa una certa crítica dels poetes que basen els seus poemes en l’anècdota.

Moltes poesies sorgeixen d’una anècdota, però l’anècdota
no ha de ser el principal; el principal ha de ser la idea. Quan escric poesia és perquè em ve una idea (però no sempre tinc llapis i paper!). No sóc gaire partidària dels poetes que tenen molta fama però que es basen en l’anècdota. A mi em sembla que l’anècdota no s’ha de veure…

També ens va mostrar les traduccions a l’anglès que acaba de publicar de llibres seus i de la M. Mercè Marçal i l’original del nou llibre de poemes que està a punt de publicar.

Feminisme

De fa anys que s’ha vinculat la Montserrat Abelló amb el feminisme literari. Ella ens explica que no és exactament una militant, tot i que reivindica l’aportació de la dona a la poesia. Observa que la dona ha portat el seu univers més ric, i que això ha significat una gran benefici també a la poesia mateixa.

Ens va explicar que, de fet, la seva filla sí que era militant convençuda de la causa feminista i que va ser precisament ella qui va observar que tenia molts poemes feministes, la qual cosa la va portar a publicar el seu segon llibre, 18 anys després del primer.

Vitalitat

La Montserrat, als seus 96 anys, és una persona jove. Considera que hi ha joves que són més vells que ella, per la manera com miren la vida. Al final de la vida pots estar content d’haver-hi arribat i d’haver fet la feina ben feta. El que val és haver viscut i la recompensa la tens tu mateix en la manera com has viscut. Si has fet mal a l’altra gent, tu mateix en el fons no has viscut bé.

El miracle de veritat és viure, però viure no és etern. Jo
dono molta importància a la vida: el després no em preocupa. Cal tractar de viure el millor possible, tractant d’estar bé amb el que tens, sense massa expectatives. I tractar de passar-t’ho el millor que pots.

I acaba aquesta explicació recitant-nos dos poemes:

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Avui d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d’un altre món,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Potser serà només
en el darrer moment
quan tanquis els ulls
per sempre
que et serà donat conèixer
aquell únic secret
per força tan senzill
com quan al bat del sol
es desclou una flor.

Publiquem en els nostres blogs el recull d’impressions i el vídeo fruit d’aquesta entranyable conversa, Cartes a la Laia (Joan) i amb la MEL a la boca (Carme).

Carme Bové
Joan Vilarnau

Un agraïment molt especial a la Montserrat Abelló per haver-nos acollit tan càlidament, a la ILC per haver-nos facilitat el contacte, al Xavier Montoliu per haver-nos-hi acompanyat i a l’Albert Bonmassip per haver-nos ajudat a produir el vídeo.

Arxiu d'etiquetes: dmp

Dia Mundial de la Poesia. Cartes creuades

La força de la paraula. Una estona amb Montserrat Abelló

Poesia

Feminisme

Vitalitat