De cop i volta, el text narratiu s’ha convertit en essencial. Segur que ara ja hem sentit a parlar tots de l’storytelling.

Si seguiu en Carles Caño i el seu blog Presentástico,  segur que tindreu present que per fer una bona presentació cal tenir una bona història i que per gestionar el coneixement de les organitzacions, també cal tenir presents les històries que s’hi conten…

L’Enric Serra també vol deixar-ne constància a Aprendre llengües:

“El pensament narratiu s’ha propagat en tots els àmbits: en l’àmbit polític, en el periodístic, en l’àmbit del màrqueting, en el de l’economia, en el de l’empresa. Si no pots articular una narrativa ja no ets res ni ningú.”

Si escombro cap a casa, cosa que faig sovint, em plantejo si un bon docent també ha de tenir bones històries i si les ha de saber narrar. La veritat és que aquests darrers dies he topat amb alguns artefactes digitals (deixeu-m’ho dir així) sobre narrativa, pensament i coneixement i, com que tots provenen del món de la filosofia, m’han fet pensar i ordenar la meva pròpia narrativa. Se m’ha fet evident que per ser un bon docent s’ ha de ser un bon narrador:

1.  A  l’ARATV, Antoni Bassas entrevista en Josep Ramoneda i en vull destacar, com vaig fer a les xarxes socials, el fragment següent:

“Deia Orwell que no pensem bé perquè no escrivim bé, i viceversa. Té remei, això?

Escriure bé. Samuel Johnson afirma que les teories limiten la llibertat, perquè tu vols explicar d’una manera convincent tota una realitat. En canvi, l’experiència amplia la llibertat. I què és el que expressa millor l’experiència? La literatura. Per això m’agrada cada vegada més la literatura com a via de coneixement. Perquè la literatura fa possible el pensament dels singulars, mentre que la filosofia i la ciència són pensaments universals.”

És evident que tota l’entrevista és molt interessant, però vaig subratllar ràpidament aquest fragment perquè eleva la literatura i la narrativa a font de coneixement, un pensament molt útil per al qui té la tasca d’acompanyar l’aprenentatge.

2.  Jostein Gaarder, escriptor i filòsof, exposa clarament en aquest clip breu que “El buen professor debería ser un buen narrador de historias”:

Breu i concís. Si educar és enriquir la vida de les persones i ens enriquim amb els relats, el professor, a més de formular preguntes,  ha de relatar històries per enriquir la vida dels aprenents i per despertar-los  la curiositat!

3.  I per acabar, reflexions interessants a Enseñar narrando  d’Alejandro Sarbach a carbonilla. Aporten un punt de vista sobre la narrativa docent que m’agrada. Si remeneu el seu blog, també hi trobareu Formatos para enseñar narrado i moltes altres aportacions interessants.

M’ha cridat l’atenció la visió del text expositiu com a propi de la ciència, racional i explicatiu (seria el del pensament universal que diu Ramoneda)  i la del text narratiu com a propi de la literatura i de la investigació creativa, per tant, imaginatiu (o com diu Ramoneda, el que fa possible el pensament dels singulars).

És interessant veure com “concepte” i “esquema” són les dues cares de la mateixa moneda, si  el concepte és la cara racional, l’esquema és  la cara intuïtiva, dinàmica i oberta. És en aquest sentit que Sarbach situa en un mateix pla l’esquema i la pràctica narrativa, els dos tipus de text necessiten la creativitat per construir el discurs propi, singular.

Per una bona pràctica docent narrativa cal, segons Sarbach:

• Crear una narrativa dinàmica, en moviment, oberta, revisable, amb una bona dosi de creativitat i que sigui capaç de generar curiositat.
• Aportar, sense por, l’experiència i les emocions personals, narrar en primera persona, no gramaticalment parlant.
• Elaborar el discurs del saber propi, no apropiat, no del saber de l’altre.
• Practicar el relat de la pròpia història, del propi pensament.
• Saber escoltar, saber escoltar els alumnes i saber escoltar el propi pensament i la pròpia experiència.

—

Il·lustració de Jordi Bonmassip