Maria Acaso proposa en el llibre rEDUvolution cinc idees als docents per dur a terme el canvi de paradigma educatiu. Crec que ja les he citat en alguna altra ocasió, de totes maneres les recordo:  1- Acceptar que el que ensenyem no és el que els estudiants aprenen, 2- Canviar les dinàmiques de poder, 3- Aconseguir que l’aula passi de ser un NO lloc a un espai habitable, 4- Passar del simulacre a l’experiència i 5- Dissenyar processos d’avaluació creativa.

En aquest apunt faig una petita reflexió al voltant de la idea 4, la del simulacre o la de l’aparença, com n’hi dic jo. Acaso ens suggereix que deixem de simular i de fer veure  que a l’aula s’ensenya i s’aprèn, i ens proposa que hi aportem experiències significatives. Estaria bé fer una llista d’aquestes experiències per aprendre llengua, ho farem més endavant, en aquest apunt em ve de gust pensar, des de l’escriure, sobre les aparences.

Per què s’ha generalitzat tant l’aferrar-se a les aparences i viure (jo en diria malviure) en un simulacre permanent?  Per sobreviure?

Fa uns dies el CanalDigital publicava el titular: Pot l’aparença salvar-nos la vida? amb aquest vídeo de la revista Forbes:

Cal simular, amb la indumentària, una imatge determinada per ser visibles? O, cal adoptar un discurs no propi per simular ser allò que no s’és? Ben expressat per Pau Vidal a l’article Impondre publicat a Núvol.

Tot i que en molts contextos es defensa el pensament crític i la diversitat d’idees, la realitat genera situacions en què tothom ha de pensar, defensar i respondre el mateix relat. Quan un aprenent no segueix el patró “estàndard”, ens molesta? Només considerarem bons aprenents aquells que s’emmarquen en el nostre ideal d’aprenent? Admetrem que un aprenent ens discuteixi el nostre punt de vista? Quan un docent decideix experimentar maneres diferents de treballar a l’aula, a partir de les necessitats dels seus aprenents, malgrat que això li suposi sortir de la seva zona de confort i enfrontar-se a incerteses, considerarem que és un il·lús o que és un il·luminat? Mostrem allò que som, allò que volem ser o allò que els altres volen que siguem?

Òbviament podríem extrapolar aquestes situacions en altres contextos, la publicitat pretén que tinguem una imatge estàndard, els mèdia procuren una ideologia única, en el món laboral interessa que, dialògicament, pensem el mateix. Quan un membre de l’equip no segueix el patró “estàndard”, ens molesta?

Hem de comprar aparences o simulacres per ser feliços? “No, diguem no!”