Ara que el meu fill gran ja ha acabat el MOOC  Introduction to Improvisation de Coursera i que veig que n’està molt satisfet, vull tancar també la meva valoració particular per treure’n el màxim de profit.  La veritat és que tal com estava organitzada aquesta proposta formativa, podem dir que tenia un format tradicional de curs, tenia un inici i un final, unes pràctiques determinades proposades pel professor, una avaluació entre companys a partir dels criteris (rúbrica) del professor, uns materials de referència elaborats pel professor (majoritàriament vídeos), etc. Una estructura, doncs, dissenyada a partir dels criteris del professor, poc personalitzada (impossible conèixer els milers d’alumnes del curs) i en tot cas, dissenyada a partir d’unes necessitats generals que el professor ha detectat al llarg de la seva experiència docent. És evident que en tota aquesta estructura que he esmentat no hi ha cap novetat respecte altres ofertes formatives a distància o d’e-learnig.

El valor afegit que no estava previst en la programació del curs (potser en la programació implícita sí, però jo no ho puc saber) és que durant les cinc setmanes del curs, a més d’aquesta estructura ordenada i organitzada, els aprenents han creat en els fòrums i de manera espontània, una comunitat per compartir experiències, reflexions, recursos, gravacions, etc. El valor que el meu fill ha donat en aquest espai és espectacular, l’ha valorat molt com a engranatge d’aquest aprenentatge i com a font de coneixement. Interaccionar i compartir amb els membres que en formen part (tots músics més o menys experts, però amb els mateixos interessos) ha estat molt enriquidor.

La sorpresa final és que aquest valor afegit s’ha aprofitat més enllà del curs, ha tingut continuïtat. Una part dels aprenents han creat en una plataforma externa, una comunitat connectada de músics interessats a compartir aprenentatges; a compartir noves pràctiques, comentar-les, valorar-les; a intercanviar consells, propostes, recursos… És evident que el curs de Gary Burton ha estat una llavor, un referent per seguir aprenent junts. No sé si aquesta comunitat postcurs és un MOOC autèntic o s’impregna de la filosofia autèntica dels MOOC, en tot cas és un entorn d’aprenentatge, és una xarxa connectada on cada membre assumeix el rol i el protagonisme que vol, cadascú decideix quina és la seva participació i el seu camí, i entre tots generen aprenentatge i també intel·ligència col·lectiva. És, doncs, una peça clau del nostre rol de docents saber generar xarxes i comunitats?

La música és un llenguatge, diu en Víctor Wooten, aprendre música és com aprendre una llengua, podríem dir nosaltres que aprendre una llengua és com aprendre música? El meu fill fa temps que em parla d’aquests vídeos, els trobo genials i sobretot em satisfà que siguin el seu referent a l’hora d’organitzar les seves classes de guitarra per a nens en edat escolar. Penso que algunes de les idees clau que proposa Wooten són claus per a qualsevol procés d’aprenentatge, també en el dels MOOC:

–          No n’hi ha prou anant a classe dos dies a la setmana. Quin pes específic té l’aprenentatge formal que fem?  Quin valor té el que aprenem fora de les aules?

–          Al principi s’han d’acceptar els errors, no cal corregir-los. L’error forma part del procés d’aprenentatge, no cal esperar a ser competent per tirar-se a la piscina i tocar o parlar o escriure… La competència s’adquireix si es practica…

–          Cal que l’aprenent pugui practicar amb experts, no només amb principiants. Improvisar, interaccionar i compartir també amb persones d’altres nivells de competència, com el que aprèn a conduir, que fa pràctiques conduint en el món real dels conductors, com el debat que va generar en Jaume Sans (@Txaumell) entre alumnes d’un curs a distància i experts de la xarxa Twitter, com la interacció que es produeix entre el Voluntariat per la llengua.

–          El lleguatge funciona millor si tenim alguna cosa interessant a dir.  Aprendre a partir de les nostres respostes, a partir de les nostres realitats i voluntats.

Per seguir amb el paral·lelisme de la música, afegeixo el TED de Bobby Mcferrin en el que ens mostra el valor de saber sortir dels procediments prefixats per ensenyar i aprendre:

Deixeu-me que acabi dient que és deliciós aprendre dels fills i que la música sigui un dels llenguatges que compartim habitualment!

This work by cbove is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-ShareAlike 3.0 Unported
Permissions beyond the scope of this license may be available at http://bove.cat/melalaboca/